El dia després

Que curiós, un cop ha passat tot, tothom en veu l'explicació i és capaç de fer anàlisis i diagnòstics amb lucidesa i precisió impecables, i abans havien estat incapaços de veure-hi un borrall. La medul·la de la natura humana passa per la capacitat de refer la idea del passat sota el focus del present, i provar de fer-se així la vida menys aspra i abrupta.

S'han dit coses interessants el dia després de les passades eleccions de diumenge, dia 25, i dic “el dia després” de manera genèrica. Elegies fúnebres, la majoria del cantó espanyol, confonent l'aparent desfeta del lideratge de Mas amb el triomf de les pròpies prerrogatives. S'ho creuen de debò, al PP i al PSOE, que s'ha desinflat la bombolla sobiranista bufada a toc d'egotisme, cobdícia i deliri? Creuen que només era això, tot plegat?

També s'ha dit que ara en Mas sap segur que les forces amb què compta estan pel que ell en diu l'estat propi –no ho sabia dels 62 diputats que tenia abans–, que abans en Mas era el líder del seu partit i ara està obligat a ser-ho de la requesta sobiranista del conjunt de la societat catalana. S'ha dit que la ciutadania ha volgut aquesta distribució de forces, que en Mas dugués a terme els seus plans acompanyat d'altres. Discrepo de la causalitat del discurs: la ciutadania no és un Leviatan, no és un ens pensant en si mateix, capaç de raonaments com aquest que se li atribueix. La voluntat d'una comunitat està fragmentada, i no se li poden suposar pulsions unitàries no formalment expressades com a tals: el resultat és la suma de les voluntats individuals, i tal resultat no ve d'una voluntat individual.

S'ha dit, veient com ha anat, quants votants canviarien ara el seu vot. Es diu que molts vots de CiU han anat a ERC per por que en Mas s'arrugués arribat el moment, per por que en Duran –i d'altres– li aigualís la pólvora sobiranista. És plausible que un gruix important de votants convergents de sempre s'hagi cregut el discurs de la por: quedarem fora d'Europa, els jubilats no tindran pensions, etc. Els vots convergents s'han fugat pels dos cantons, perquè a en Mas no se l'ha cregut qui se l'havia de creure, i se l'ha cregut qui no se l'havia de creure, tot i que dit així, quedi estrany: creure's algú que manifesta bones intencions no hauria de ser perniciós, però ho és quan no s'aprecia bondat en tals intencions. Faria un símil automobilístic: el cotxe és nou i de categoria, el pilot és el millor, però anava per una carretera que no té gaire ben apamada i va entrar massa de pressa en una corba: derrapada, mal control, el cotxe surt de la via, travessa una tanca, liquida un parell d'arbrets i va a parar al camp de patates. Gran sotrac, polseguera… un cop aturat el cotxe, els passatgers es miren amb esglai: us heu fet mal? Esteu tots bé? Surten, estiren les cames, somriuen, truquen la grua, i es torna el cotxe a l'asfalt. Posen la clau al contacte, el motor s'engega. El mecànic comprova rodes, direcció i suspensió, i no hi ha desperfectes. El cotxe funciona: només un llum abonyegat, li cal una mà de pintura i fer una mica de xapa… potser el més greu és que cal afanyar-se, perquè la resta de la comitiva ha tirat endavant.

No ha passat res irreparable, ni res d'estrany. Fins i tot, veient que fins ara tots els partits que eren al poder en temps de retallades els han descavalcat a les primeres eleccions de canvi, diria que Mas n'ha sortit força ben parat. Aquest cronista no coneix cap trajectòria política –ni científica, ni artística– sense alts i baixos, ni retrocessos, ni ensopegades. A les hagiografies dels grans líders de la Història fins al màxim auge –fent abstracció de com van acabar– no hi trobem cap camí linealment ascendent, com a cavall d'un coet. Napoleó, Lenin, Roosevelt, Churchill, Obama, fins i tot Hitler –reitero: al marge del parer que mereixin i del final–, tenen baixades i travessies del desert.

Els papers del drama mitològic apareixen capgirats: Mas ha fet una pregunta a l'Esfinx, i l'Esfinx li ha donat una resposta enigmàtica: has dit que vindran garrotades fortes? Aquí en tens una que no t'esperaves, i depèn de tu que la converteixis en avantatge. El repte vol saviesa política, paciència, habilitat, fortalesa, resistència, claredat d'idees, flexibilitat sense abdicar de l'essència i intel·ligència per destriar-la, perquè l'enigma adopta la bicefàlia de l'Esfinx: amb un cap mostra les dents de la consulta sobirana, amb l'altre el de la crisi. Un pot dir que no són qüestions separades, i que d'un sol cop d'espasa es poden tallar els dos caps alhora, però l'atzucac ve quan els jugadors es troben que la manera de bregar amb les queixalades de cada cap són tan diferents entre uns i altres que és difícil que els que van d'acord amb les solucions per la qüestió sobirana s'hi posin en la qüestió financera i social, i al revés.

Aquest cronista seria un apologeta impropi de Mas, perquè carrossa contradiccions com la majoria, i potser més i tot. El qui hagi tingut l'amabilitat de llegir els meus llibres ho veurà. De qui més a prop em sento és de les CUP, i encara en algun aspecte em semblen moderats: si els banquers caiguessin a les meves mans em penso que els aniria pitjor que si caiguessin a les d'ells, i per desgràcia –i per sort pels banquers– això no és més que especulació utòpica. En Mas i les CUP, què diu, ara aquest! Són els extrems de l'escena real, i cal ser molt astuts i del tot pràctics. Un cop d'ull a l'experiència dels anys 1931-1939 hauria de servir per no repetir tants errors de falta d'acord i d'estratègies mínimes pactades.