Audàcia i unitat

Si és veritat que el nostre país ha començat un procés de transició nacional que el portarà a la seva plenitud com a nació, no hi ha dubte que aquesta etapa exigirà un alt nivell de compromís i de responsabilitat, no solament als dirigents polítics, sinó a tots els ciutadans. És bo recordar aquella frase d'Ernst Bloch, filòsof marxista heterodox, que cita freqüentment l'antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch: “Tota realitat ve precedida per un somni.”

El somni d'un Estat propi està en l'horitzó de molts ciutadans; és un nou relat que dibuixa un horitzó difícil i un itinerari llarg i ple de meandres i d'esvorancs. Alguns consideren que no té sentit somiar, perquè els somnis no es fan realitat, causen decepció i crisi d'autoestima col·lectiva. Parteixen de la idea que els somnis són moviments puerils de l'ànima que no corresponen a un poble madur. Hi ha, però, somnis i somnis. El nou horitzó demanarà tota mena de sacrificis. No els podem ni imaginar a hores d'ara. El qui té un sentit, diu Viktor Frankl, és capaç de superar qualsevol obstacle, el qui té un per a què, és capaç de vèncer qualsevol barrera. La qüestió és si el sentit que es proposa val la pena, mereix tants esforços i patiments.

En aquest panorama tèrbol però, a la vegada, estimulant, cal tenir en compte tres valors bàsics. Són els pilars fonamentals que poden sostenir-nos en un procés d'aquestes característiques. Ens cal, d'entrada, una bona dosi d'audàcia, és a dir, de coratge, valor per sortir de la moral de derrota i del victimisme autodestructiu que durant segles ens ha convertit en un poble mesell i abatut. L'audàcia és el valor que ens predisposa a afrontar grans reptes, a mesurar-nos amb objectius difícils, a afrontar situacions imprevistes.

En l'audàcia hi ha un punt de risc, d'incertesa, fins i tot de temeritat, però és el motor de la innovació, del progrés social i dels grans canvis històrics. El seny frena l'embranzida de l'audàcia, la prudència censura els somnis de grandesa, per això necessitem l'un i l'altre, però harmònicament conjugats. Necessitem persones amb audàcia, però també amb seny, perquè només així és possible una síntesi que vertaderament ens ajudi a trobar la millor via per a l'emancipació nacional.

Un altre pilar bàsic en aquest procés que ara iniciem és la tenacitat. Una flor no fa estiu. És fàcil sortir al carrer i manifestar-se una tarda de setembre, però persistir en l'anhel, romandre fidel a les conviccions quan van maldades, quan el ramat es debilita o bé les provocacions, les humiliacions i les provocacions es multipliquen exponencialment, no és gens fàcil. És molt senzill, aleshores, amagar el cap sota l'ala i avortar el somni.

La tenacitat és absolutament indispensable en aquest procés i com a virtut que és inclou la constància, el sacrifici, la perseverança. S'ha afirmat que vivim en una societat desvinculada, líquida i individualista; també s'ha escrit que som hedonistes i pragmàtics; especialment preocupats pel jo, però aliens al bé comú. Aquest procés que estem vivint serà una ocasió de primer ordre per fer la prova del cotó fluix i verificar si realment l'anhel d'emancipació és sòlid i persistent, o bé és un estirabot emotiu propiciat per una crisi econòmica sense precedents.

Finalment, en aquest llarg camí, cal identificar un tercer pilar: la unitat. La unitat no significa l'homogeneïtat de criteris, menys encara la uniformitat, però suposa la capacitat de veure allò que uneix i de fer pinya junts en el que és fonamental. La fragmentació i dispersió ens fa febles i atia les forces dels contrincants.

La unitat requereix magnanimitat per superar els egos personals, les quotes d'audiència, l'afany de protagonisme que portem inscrit en la pell. Sense unitat, no hi ha futur. Aquesta unitat mai no s'ha de presentar com una forma d'oposició als qui pensen d'una altra manera. Els vincles emocionals han de mantenir-se en bon estat. Els lligams afectius amb els ciutadans que no participen d'aquest somni mai no poden trencar-se. El que ens uneix és més gran que el que ens separa.