Opinió

LA GALERIA

L'aqüeducte

Quan la vida és rutina calen estímuls que trenquin la monotonia

Com que no sóc economista ni empresari puc dir que, tot i estar jubilat, els ponts –i el darrer ha resultat un aqüeducte– continuen agradant-me. Malament quan la vida és pura rutina, cal algun estímul, de tant en tant, que trenqui la monotonia. El que s'hauria de mirar no és tant les festes i els ponts, sinó el rendiment i l'eficàcia de la gent. El cas és que el darrer pont l'he utilitzat per fer el contrari del que fan els urbanites. L'he passat a Barcelona, passejant, una estona, per les grans avingudes i, una altra, pels entranyables carrerons de la part antiga. Tinc la sort de conservar el pis on vaig estudiar fa cinquanta i tants anys –llavors era a casa dels oncles–, gran, cèntric i, tot i no tenir res d'excessivament especial, dissenyat per l'arquitecte Lluís Domènech i Muntaner, amb qui, d'altra banda, no tinc cap parentesc. Situat a la ronda de la Universitat, forma part d'una zona que és una mena de transició entre Ciutat Vella i l'Eixample i tot queda més aviat pròxim. Hem visitat exposicions, hem assistit cada vespre al teatre –Campanades de boda amb La Cubana, per riure, al Tívoli; Pàtria, al Poliorama, amb el meu conciutadà lloretenc Fermí Reixach en un dels principals papers; el xou de Raphael, al Coliseum, per rememorar velles històries de joventut...–, he aguantat estoicament un recorregut per algun magatzem o per la zona de botigues –pacte previ amb l'element femení de la família–, ens hem acostat fins a tocar de la catedral per participar a la fira de Santa Llúcia, tot evocant la cançó de Toldrà: “Comprarem grapats de molsa / i una enramada d'arboç...” De fet, hi he adquirit un naixement de figures grosses i, per tant, m'he condemnat a replantejar el pessebre tradicional que faig amb la néta. Ara tindré feina i l'hauré de fer a corre-cuita. Dins de la modalitat en què participo, amb sort, arribaré a guanyar com a màxim el segon premi. Com que hi participa el qui me'n va ensenyar, ja sé –i m'agrada– qui obté el primer. Per cert, vam visitar l'exposició que l'Associació de Pessebristes instal·la cada any al soterrani de l'església de Betlem. Quins diorames! A la sortida, no vaig resistir la temptació d'entrar al temple i contemplar les pintures del baptisteri que va començar el meu biografiat Domènec Fita l'any 1953, a causa de les quals va caure de la bastida i va quedar paraplègic, i que va acabar el seu company Albert Garcia, membres, ambdós, de l'anomenat Grup Flamma, que, en segons quins aspectes, s'havia avançat al famós Dau al Set. Com veieu, va ser un pont ben aprofitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.