“Sobirania”

Som a l'inici d'una etapa precisa, aquella que persegueix un possible acord amb el govern de l'Estat per a la convocatòria d'un referèndum vinculant, en el qual el poble de Catalunya pugui exercir el seu dret a decidir. Francisco Rubio Llorente, expresident del Consell d'Estat, ja ha explicat com això podia fer-se en l'actual marc constitucional. No és que ningú confiï gaire en l'èxit d'aquesta empresa, perquè, ara com ara, tant el govern del PP com l'oposició del PSOE comparteixen trinxera. Malgrat això, és vital fer aquesta etapa creient-se-la, amb voluntat d'acord, sense deixar res per impossible, exhaurint totes les interlocucions i mediacions imaginables, fent passos primmirats i incontestables, a la vista de la Unió Europea i de la comunitat internacional.

La legitimació internacional pot donar lloc, certament, a una pressió que obligui la política espanyola a posar-se a la raó, a assumir el dret de Catalunya a decidir i a oferir-li, al costat de la independència, un projecte comú realment plurinacional i just, on pugui desenvolupar-se plenament com a nació i pugui associar-se, en el grau que ho concertin les parts, amb les comunitats de la vella Corona d'Aragó (actual Regió Pirineus-Mediterrània), amb les quals comparteix arrels d'“Estat compost” i cultura de pacte, així com molts interessos de present i de futur. I, amb bona part de les quals, comparteix ni més ni menys que la llengua.

Es tracta, doncs, de promoure i d'escenificar la voluntat de Catalunya en favor del camí de diàleg i de pacte que Escòcia ha emprès al Regne Unit i que el Quebec va emprendre fa anys al Canadà. Perquè només un referèndum vinculant està a l'altura de l'exigència democràtica del poble de Catalunya com no ho està una consulta merament simbòlica. I perquè només la màxima seriositat i insistència en això, si finalment es frustra, pot actuar després com a coagulant d'una voluntat nacional realment inclusiva. No tan sols dels sectors que més acusen l'atzucac en què ens ha situat el nacionalisme espanyol, sinó també d'aquells altres sectors per als quals separar les condicions de català i d'espanyol constitueix una íntima escissió.

En funció de tot plegat, calia anar al Parlament amb el pinzell de traç fi i no pas amb la brotxa grossa. I sobretot calia aconseguir la suma, en una mateixa posició, del 80% de diputats i diputades compromesos amb el dret a decidir. Però la tensió que vivim polaritza i enforteix les posicions més extremes, a un i altre costat; com també els corresponents petits interessos. D'una banda, ERC, que volia deixar el PSC fora, per acabar-lo de liquidar i poder ocupar-ne el màxim lloc possible. D'altra banda, els qui tibaven del PSC cap a les posicions imperants a la política espanyola. La famosa “sobirania” ha unit tots dos designis, confirmant que els extrems sempre es toquen. Per als primers, ha estat una suposada pedra de toc, destinada en realitat a fer ensopegar el PSC. Per als segons, ha estat l'excusa ideal per empènyer el PSC fora del bloc catalanista, al costat del PP i de Ciutadans.

És evident que la “sobirania” no tocava. Perquè és jurídicament falsa. Perquè ha impedit la suma del 80% que ens calia. I, sobretot, perquè sembla prejutjar allò que només el poble de Catalunya ha de decidir. Encara que tampoc calia interpretar-ho d'aquesta manera. Perquè també és cert que Catalunya és en part sobirana, en el seu marc competencial. I perquè el dret a decidir que el PSC també defensa, encara que puntual, és un fet de plena sobirania. En resum, ningú no ha estat a l'altura dels interessos nacionals de Catalunya. Potser els qui més s'hi han acostat han estat els cinc diputats i diputades, ara multats, que van batallar per una entesa que era inexcusable.