No ens en sortirem
Aquí tot ho esclafen i empudeguen l'esgarip i la patacada, i mentrestant els de sempre es van omplint les butxaques
Fa poc menys de tres setmanes, vaig ser convidat pels organitzadors de l'Any Espriu a glossar la figura del poeta en l'acte inaugural. Vaig arrancar amb la referència a un titular de premsa d'uns dies abans, “Espriu, elevat a poeta nacional”, per proposar una sentència alternativa, poc viable com a titular, però més ajustada a la realitat: “És l'hora que la nació que aspira a ser-ho s'elevi a la categoria d'Espriu.” Vaig fer un recorregut esquemàtic –per força– per la trajectòria d'aquest autor únic en les lletres catalanes i únic en les occidentals, comparable sense encongiments acomplexats a Pessoa, a Eliot, a Celan, a Brecht... Un recorregut del qual faig aquí no ben bé un resum, sinó, en termes barrocs, una paròdia.
A finals dels anys cinquanta i al llarg dels seixanta, els temps de l'arribada a la Lluna, de Sartre instituït com a papa de l'esquerra, dels Beatles i la minifaldilla, de Godard i Antonioni, les formes d'Espriu, eixutes, alienes a l'ornament, dures fins i tot, s'adeien al nou racionalisme en què s'aspirava a encarnar una modernitat capaç de mirar sense por el futur. Però amb l'accent posat en l'aspecte civil, la imatge d'Espriu era parcial i instrumentalitzada, sense gaire interès ni atenció al tret essencial de poeta metafísic. La falta de coneixement global i profund de la seva obra com a projecte literari en un tot es va afegir històricament al canvi d'estil de vida propiciat per la segona etapa dels Beatles de retorn de l'Índia, els hippies, la contracultura, l'esclat dels psicotròpics i del pensament alternatiu, i la liberalització estètica, moral i sexual de la societat del benestar. Tot plegat va fer que en anys posteriors, coincidint amb un cansament propiciat per l'excés, la figura d'Espriu passés per un cert ostracisme com a model –del qual ell va ser conscient els últims anys de la seva vida–, en benefici d'altres poetes –Brossa, Ferrater, Vinyoli...– que van ocupar el seu lloc en la predilecció dins del gremi literari, però que no el van substituir en la projecció sobre la comunitat ciutadana.
Els elements de perdurabilitat d'un clàssic van més enllà de l'acceptació popular, i passen per la consistència de la societat literària que l'acull. En versos d'Espriu: “Però hem viscut per salvar-vos els mots, / per retornar-vos el nom de cada cosa […]” Què n'hem fet d'aquell retorn del nom de cada cosa? El català usat als estaments de canvi social no honora la memòria de l'altíssim poeta. Donin un cop d'ull als mitjans públics de comunicació, parin l'orella al català que gasten els de TV3: que lluny que són els mots d'estar salvats! Què en diria Espriu, del que passa avui a Catalunya?
La visió del conjunt seria positiva: recordo haver-li sentit dir que si els catalans no som capaços de tenir un estat amb fronteres, moneda, bandera i ambaixades –són paràmetres d'altres temps–, valia més continuar sent quatre províncies i estalviar-nos l'indigne, extenuant i inútil poti-poti de requestes, greuges i reclamacions. I ho deia a principis dels vuitanta! Imaginem-nos-ho ara, 30 anys després. Potser un projecte d'estat que es proposi de manera inequívoca i específica l'honestedat i la justícia com a pedres fundacionals hauria estat tan acceptable per a Espriu com convincent per a la ciutadania que l'ha de referendar. Cal recuperar la justa mesura de les coses i alliberar-se d'encolomar l'ingrat paper de pares de la pàtria a cuiners, entrenadors de futbol i pallassos, feines digníssimes, d'altra banda. És hora de tornar a fer d'Espriu, i d'altres com ell, el model d'una Catalunya situada en el món, i aquest cop de debò, no des de la façana i sense interès pel contingut, sinó assumint-lo a partir de l'exigència de la forma i la riquesa del material, sigui quina sigui la disciplina. No des de la cultura sols com a entreteniment, sinó des de la cultura com a visió de la realitat i d'un mateix. D'individus i recursos, n'hi ha per no haver de ser un residu geogràfic de mer interès turístic, i ser un país de primera línia.
Fins aquí una part d'allò que vaig dir. No és que n'esperés gran cosa, però és que l'endemà la gran majoria de la premsa reincidia en l'asinitat que pel que es veu amb tanta candidesa jo pretenia assenyalar: la gran notícia no era Espriu, sinó el que havia dit Artur Mas en el parlament de cloenda. No s'enganyin, no reclamo atenció per a mi, ja sóc vell per saber com van aquestes coses. Però desassossega comprovar com, des dels mitjans que tenen la prerrogativa i el poder de fer-ho, s'insisteix de manera tan cega i estúpida a promocionar l'anècdota, el xivarri i la frivolitat en lloc del coneixement articulat, la consistència de les idees i el treball de cadascú sobre ell mateix en l'aprofundiment del seu ofici. Els parlo d'Espriu, i s'hi podrien posar altres noms.
Així no ens en sortirem: en altres llocs del món, en comunitats de mesura i condicions semblants a les de Catalunya, han pres consciència de com són d'importants l'educació, la ciència, la tecnologia, el pensament, l'art, el coneixement i la informació en general; hi dediquen els recursos adequats i, atenció, als millors entre ells se'ls reconeix l'autoritat moral i vinculant per jerarquitzar els continguts. Aquí tot ho esclafen i empudeguen l'esgarip i la patacada, i mentrestant els de sempre es van omplint les butxaques.
Arribats a aquest punt, l'independentista que escriu aquestes línies es pregunta molt seriosament si val la pena un estat propi per viure en un país d'imbècils governat per lladres. Vaig provar de plantejar-ho aquell dia, però pel que es veu, ni tan sols ho van sentir.
