La columna
Miracle al MNAC
Els tècnics del museu han pogut restituir els colors del crist del segle XII
Podríem dir que el crist del MNAC ha obrat un miracle, si no fos que el prodigi l'han fet els restauradors d'una de les peces romàniques més preuades del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Aquesta talla del segle XII té nom i cognom. El seu nom és Jesús i el seu cognom és Batlló, en memòria del seu donador, un industrial olotí de la filatura i el tèxtil. Es considera una de les millors obres de l'escultura romànica catalana i, possiblement, el cap d'una de producció gairebé industrial, perquè en aquella època aquestes imatges es realitzaven en sèrie. S'anomenen majestats perquè representen el crist col·locat a la creu com en un tron reial. Totes estan inspirades en el Volto Santo di Lucca, de gran veneració a Itàlia, que segons la llegenda hauria estat tallat per Nicodem, el deixeble secret de Jesús. La Majestat Batlló és una reducció de les més grans, com la de Caldes de Montbui i la de Beget. Entre les petites destaca, com a possible cap d'una altra sèrie, la de Sant Miquel de Cruïlles, al Baix Empordà, conservada al Museu d'Art de Girona.
Tots aquests cristos procedeixen dels monestirs benedictins que en aquells anys remots van ser un fogar de cultura. Els monjos, per dir-ho amb versos de Sagarra, “contra el triangle del punyal / alçaren el triangle de l'aixada”. Allunyats de les intrigues feudals, treballaven la terra, instruïen la gent i mostraven als seus temples Jesús clavat a la creu, però no despullat, sinó revestit amb els atributs d'allò que la litúrgia anomena “el poder i la glòria”, frase manllevada per Graham Greene per al títol de la seva famosa novel·la.
Ara els tècnics han descobert que la policromia de la Majestat Batlló era molt posterior a la talla i han pogut restituir miraculosament els colors de la pintura autèntica en una rèplica que s'exhibeix a l'exposició El museu explora. El crist pentinat amb clenxa al mig vesteix una rica túnica, d'un vermell vivíssim, que s'allarga fins als peus. Josep Pla, que d'aquestes coses no hi entenia gaire, recordava que a Cruïlles havia vist “un crist romànic vestit amb unes faldilletes”.
