Opinió

L'endemà del dissabte

Brui­xes.

S'acaba d'estre­nar Oz, the Great and Power­ful (o sigui, Oz, el gran i poderós, i no pas Oz, un mundo de fan­tasía que és com els encar­re­gats d'espa­nyo­lit­zar els títols dels films en anglès –els besnéts, pot­ser, dels que van con­ver­tir la gran Trou­ble in Para­dise de Lubitsch en Un ladrón en la alcoba– ens l'han traduït). M'ima­gino que l'atracció prin­ci­pal de les pel·lícules adreçades al públic infan­til per als adults que les hem d'aguan­tar és que fan feliços els nos­tres fills. En el cas d'Oz, però, hi ha un encant afe­git per als papàs: la presència espa­ter­rant de la Mila Kunis, una babe immi­llo­ra­ble, i de l'encara més espa­ter­rant Rac­hel Weisz, una MILF ídem. (I qui no sàpiga què vol dir babe o MILF que ho pre­gunti als matei­xos fills, sem­pre que tin­guin més d'onze anys).

Munchkins.

En fi, a Oz –una nova ter­gi­ver­sació de la novel·la clàssica de L. Frank Baum– un mag frau­du­lent dit Oscar Diggs (que tre­ba­lla en un circ que es diu Baum's: quan tin­drem una pel·lícula de Hollywood que no faci ni una sola referència intra­cul­tu­ral?) aterra a Oz i acaba aju­dant la Bruixa Blanca a defen­sar-se con­tra els embats impa­ra­bles de la Bruixa Dolenta.

Twinkies.

I aquí, sem­pre si veiem aquest film en un cinema català, rau l'interès diguem-ne imme­diat de l'argu­ment, atès que la Bruixa Blanca no té cap exèrcit armat, sinó una població apa­rent­ment inútil a l'hora de llui­tar, que con­sis­teix només en can­tants, balla­rins, engi­nyers i fabri­cants d'espan­ta­o­cells. Per con­tra, la Bruixa Dolenta té un munt de gavi­nes –ai, perdó– goril·les vola­dors i un exèrcit sen­cer de sol­dats impo­nents. Ara bé, amb l'ajut del mag, les for­ces de la Bruixa Blanca creen unes il·lusi­ons tan pode­ro­sa­ment impres­si­o­nants que enga­nyen els goril·les i espan­ten els sol­dats i així la terra apa­rent­ment tan vul­ne­ra­ble de la Bruixa Blanca acon­se­gueix la seva inde­pendència de la MILF dolenta. Els crèdits diuen que Oz està diri­git per Sam Raimi, però sos­pito que a l'ombra ja es pot detec­tar la influència subli­mi­nar de l'ANC en gene­ral i la Carme For­ca­dell en par­ti­cu­lar, que saben prou bé que la no-dependència de Cata­lu­nya depèn de la seva capa­ci­tat de dei­xar tot­hom boca­ba­dat amb un espec­ta­cle –com ara una cadena humana de dimen­si­ons bàlti­ques– tan impres­si­o­nant com incon­tes­ta­ble. Con­tra la por, doncs, la il·lusió. La que sigui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.