Xipre: el perill d'un mal precedent
De moment l'efecte contagi no ha resultat massa gran, però la resposta final només
ens la donarà el temps
A hores d'ara, és clar que la conducció i gestió del rescat de Xipre ha estat un exercici de gran irresponsabilitat. Sembla difícil d'entendre que les autoritats europees no s'adonessin que s'estava sobrepassant una línia vermella. El passat dia 15 de març, els ciutadans de tota la zona euro ens vam assabentar per les notícies que dels 16.000 milions d'euros que feien falta per recapitalitzar la banca del petit país mediterrani, una part, uns 6.000 milions, l'havia de posar el mateix país. I com que els comptes de l'estat ja estaven en números vermells, l'única manera de fer-ho era gravar tots els dipòsits bancaris amb un impost d'entre el 6% i el 9,9%. La mesura havia d'afectar tant els dipòsits superiors a 100.000 euros com tots els que hi ha per sota. Per tant, s'estava incomplint l'acord tàcit que deia que qualsevol ciutadà de la zona euro que tingui diners estalviats al banc per sota d'aquesta quantitat pot estar tranquil. I sobrepassar aquesta línia té un inconvenient, l'efecte contagi: la desconfiança s'encomana i els bancs d'altres països poden veure com els seus clients comencen a fer retirades massives de dipòsits.
Ben aviat els països del nucli (Alemanya, Àustria, Holanda i Finlàndia) van filtrar que aquesta opció havia estat escollida pel mateix president de Xipre, Nikos Anastasiades. S'al·legava que l'Eurogrup s'havia limitat a donar la quantitat que havia de pagar Xipre, els gairebé 6.000 milions d'euros, i que el seu president, per no molestar massa les grans fortunes, havia decidit gravar tots els dipòsits. Se'n van rentar les mans. Van dir que havien respectat la voluntat sobirana de Xipre.
Es tracta, però, d'un monumental exercici d'hipocresia. A hores d'ara, és clar que la sobirania dels estats de la zona euro és molt relativa. Tots els governs de la perifèria de la zona apliquen polítiques fiscals austeres en les quals no acaben de creure i que no han estat votades pels seus ciutadans. De la mateixa manera que es forçava el president de Xipre a assumir els 6.000 milions, també se l'hauria d'haver forçat a no sortir de la reunió afirmant que tots els dipositants perdrien part dels seus estalvis. Hauria estat el correcte si el que es pretenia era el bon funcionament del sistema financer de la zona euro. En canvi, si l'objectiu era beneficiar les institucions financeres dels països del nucli, llavors l'estratègia era bona. Perquè també necessiten diners, com sabrem després de les eleccions alemanyes de la tardor.
Finalment s'ha optat per la solució més ortodoxa. A causa de la pressió del Parlament xipriota, els dipòsits per sota de 100.000 euros no perden res. No es creua la línia roja. El problema és que només anunciar la possibilitat que això fos possible ja suposa, en realitat, sobrepassar aquesta línia. Per sort, de moment l'efecte contagi no ha resultat massa gran, però la resposta final només ens la donarà el temps. El precedent ha estat molt dolent i davant futurs problemes, els ciutadans podrien reaccionar amb més por.
La resta de la solució adoptada és del tot ortodoxa. Els accionistes, els posseïdors de bons i els grans dipòsits pagaran una part del rescat de la banca xipriota (un bail-in, en la terminologia anglosaxona). I això suposa un canvi de filosofia respecte de tots els rescats bancaris fets a Europa des del 2007. A Espanya fa un any, a Irlanda en fa dos i en realitat a tots els països del nucli, des d'Alemanya fins a Holanda, de França a Àustria. En tots ells, havia estat el sector públic, és a dir, el contribuent, qui havia posat els diners (bail-out, en la terminologia anglosaxona). Sí, el 2008, els ciutadans alemanys, francesos o holandesos van haver de posar diners (dels que se'ls cobraven en impostos) per salvar els seus bancs de la fallida, després de l'esclat del problema dels famosos actius tòxics vinculats al mercat hipotecari nord-americà.
I aquest fet ha condicionat la gestió de la crisi del deute a la zona euro. Si els estats de la perifèria no tornéssim el nostre deute, públic o privat, els bancs dels països del nucli tindrien grans pèrdues i necessitarien una altra injecció de diner per no fer fallida. Però a la classe política i a les elits financeres no els interessa que les seves opinions públiques percebin les coses d'aquesta manera: és més fàcil presentar com a únics culpables els indolents estats del sud i deixar de banda un sector financer que no es va autocontrolar al concedir crèdits (i que al concedir-los va obtenir grans beneficis). Quan el cert és que la culpa és de les dues bandes. I el sacrifici hauria de venir també de les dues bandes. Recordem que, de moment, cap entitat financera del nucli ha hagut d'empassar-se grans pèrdues. La solució ortodoxa emprada finalment a Xipre implica l'acceptació de pèrdues dels inversors i, per tant, fa que es comparteixin els sacrificis: els ciutadans europeus hi posen 10.000 milions d'euros i els diferents tipus d'inversors, els 6.000 milions d'euros restants.
Per aquest motiu, el jove i inexpert president de l'Eurogrup, Jeroen Dijssembloem, va comentar que la filosofia utilitzada finalment a Xipre era la correcta a l'hora de fer front als rescats bancaris. Suggerint que, a partir d'ara, la fórmula es podria aplicar a d'altres països. I també per això les elits polítiques i financeres de tots els països de la zona van afanyar-se a corregir-lo. Insistint en el caràcter excepcional de la mesura presa a Xipre. Es refereixen a la idea que els dipòsits per sota de 100.000 euros s'han de garantir? De fet no s'han tocat. O es refereixen a la distribució de sacrificis? Triïn vostès mateixos la resposta que els sembli correcta.
