El llegat viu de Josep Vicente

La memòria té aquestes coses; a vegades és precisa, d'altres, fugissera i, fins i tot, terriblement interessada, quan vol i per les raons que vol. Recordar –per defugir utilitzar allò de “donar valor”, expressió que la política ha malmès– és un exercici que ens permet, segur, descobrir qui som, què podem fer i fer-ho a través de figures que ens van acompanyar. En aquests temps confosos, recordar que avui fa dos anys de la mort de Josep Vicente i Romà, activista cultural, escriptor erudit, polític, col·laborador d'El Punt, personatge carismàtic de la Transició a les comarques gironines i alcalde de Sant Feliu de Guíxols durant deu anys, ha de ser –penso– un bon exercici de memòria. El llegat, el treball, el compromís, i aquesta visió humanista i intel·lectual de Vicente –Déu del cel, si em sentís que li dic intel·lectual!–, que es mou entre l'anàlisi precisa, si bé traslladada a unes construccions que no per subordinades deixen de ser magnífiques, ens porta a una dimensió socialista i compromesa: la del coneixement –ell en deia pedagogia, per cert–. “Jo treballava per una política amb una visió pedagògica, però hi havia qui deia que havia de donar-se a la gent el que aquesta volia. Així que vaig escriure una carta en què deia que ho deixava i vaig plegar”, em raonava sobre els motius que el van fer deixar l'alcaldia. És aquesta dimensió de Vicente, enamorat de la cultura, del patrimoni, autodidacte i un autèntic tafaner del coneixement, la que pren vigència. Perquè, segurament, ens cal retornar a la política tots aquests valors fornits en el bressol d'un temps revolucionari en què molts van creure – i amb bona o mala fortuna ho van defensar– que es podien canviar les coses. Nascut a l'Armentera, el 5 de febrer del 1923, Josep Vicente, fill d'un carrabiner extremeny, casat, amb dos fills i quatre néts, treballador de la indústria del suro, professor d'anglès i català, es va sentir atret per la política el 14 d'abril del 1931, dia de la proclamació de la Segona República Espanyola, “un moment en què es percebia que tot podria ser possible”. Un Vicente amb 88 anys, “atrotinat i una mica espatllat”, com em deia poc abans de morir, es resistia a deixar de tenir un punt d'esperança que ara ens retorna a manera de testimoni: “En el fons l'oportunitat sempre hi és..., perquè és l'única cosa que tenim.” La memòria té, doncs, aquestes coses; a vegades, i sense un motiu concret, et porta el record de vells amics i, revisant el seu llegat, els fa com existir de nou. “Què vol fer recopilant els seus articles en un llibre?”, li vaig preguntar: “Existir”, em va respondre.