LA GALERIA
El bot ben ple
Em sona tot a tragicomèdia i de la bona: tertulians que es tiren els plats pel cap en públic i després, a celebrar-ho
He estat dubtant, per a aquest paper d'avui, entre tractar la inauguració d'una nova i magnífica botiga de calçats a la placeta baixa de la Rambla de Figueres, el martiri de pàgines i més pàgines dedicades al futbol gironí (martiri per als qui no ens agrada el futbol, s'entén), l'increïble i patètic error de la Hisenda espanyola que fa pixar de riure, la insòlita i entendridora igualtat de tothom davant la llei i les activitats entusiastes de l'Assemblea Nacional Catalana, però al final he optat per un tema de què ja tinc el bot ben ple.
Veient la munió de tertulians que pul·lulen per ràdios i televisions, sempre els mateixos en els diferents mitjans, em pregunto què faria tot aquest estol de predicadors apocalíptics si les coses comencessin a anar bé. Emprenya molt de veure i constatar com es complauen (de vegades s'hi rabegen) en les coses que van malament, com es rebolquen de gust en la fastigosa crisi. I això de tal manera que fins i tot si, per casualitat, treu el nas alguna notícia mig positiva en el camp econòmic, immediatament li foten cop mortal, no fos cas que fructifiqués. Quan passa això, inevitablement em fa l'efecte que tenen por de quedar-se sense feina, perquè si algun dia la cosa comencés a funcionar mig bé, de què parlarien?
Savonaroles del segle XXI? Valdria la pena fer-ne un estudi a fons, perquè segur que és un modus vivendi molt rendible això del com pitjor, millor. La qüestió és anar passant pels platós, anar parant la mà i, com que només funcionen les males notícies, vet aquí que ara tenen el camp ben adobat i tots saben molt bé com s'adoba encara més. És la gran paradoxa: censurar a tort i a dret la crisi i tot allò que l'envolta, mentre ells viuen cada cop millor. Hi ha un tertuliana de casa nostra, que tant apareix en els debats de cadenes espanyoles com catalanes, que es deu haver fet d'or només rondant per les televisions d'aquí i d'allà, com si fos la Belén Esteban de la política. A aquesta senyora, a mesura que les coses empitjoren, se la veu més contenta i riallera que mai. Em sona tot a tragicomèdia i de la bona: tertulians que es tiren els plats pel cap en públic i, un cop s'acaba la funció, a celebrar-ho tots plegats, que no decaigui la festa. I el poble patidor, què? Doncs a aplicar-se les recomanacions pitarresques de les conferències de sant Vicenç de Paül, ja saben.
