Paisatge de Foix

Molts s'han sorprès en llegir l'obra que el periodista Lluís Foix ha publicat enguany: La marinada sempre arriba. El públic veterà ja el coneixia de corresponsal a Londres i Washington. Les generacions joves el coneixen pels articles i les tertúlies. El llibre que ha tret ara ens revela un Foix encara més autèntic. Per alguns companys de professió, aquestes primeres memòries de qui fou el meu director mostren noves dimensions humanes d'un Foix entranyable que les feines domèstiques en un diari i les servituds de l'ofici havien entelat.

Un apunt per als qui encara no teniu el llibre: hi trobareu un Lluís Foix diferent a aquell que, com home de seny –i culte– ha d'exercir sovint de mestressa de la bugaderia que són les tertúlies. Hi trobareu un potent narrador de records d'infantesa, un prosista de talla que el periodisme utilitari ens havia amagat.

No em puc estar de fer remarques personals, a més de les que haureu pogut entreveure fins ara. He descobert paral·lelismes, afinitats, entre les seves vivències familiars i les meves, entre les arrels d'un i altre. La més emotiva: el seu pare i el meu defensaren en primera línia el front republicà a les mateixes trinxeres obertes davant la Sentiu de Sió. Una altra associació de records colpidora: un oncle meu de 17 anys fou enviat a l'Ebre amb la lleva del biberó, la del mosso Mariano Pons i el Cuixela, que Foix retrata amb agudesa humana i estil fluid i precís.

Són qualitats del Foix memorialista que també trobem en la descripció de paisatge. Un articulista ha situat aquest Foix al nivell dels grans Gaziel i Pla. Podríem afegir-hi el també gran Miguel Delibes. Veig Foix més proper al Delibes de Viejas historias de Castilla la Vieja, contingut, eixut, auster, precís i sobri en la descripció, que al Pla opulent en l'adjectivació.

Aquest llibre de Lluís Foix va més enllà d'exposar “les vivències de postguerra en un racó de la vall del Corb”, com diu el subtítol. És una obra compromesa amb les arrels, la terra i la gent. Cal llegir textos com aquests mentre esperem que arribi, com sempre, la marinada.