Un anglès tossut i un inspirat ianqui

Tots aquests mesos de canícula els passem immersos en el que coneixem com a horari d'estiu, per bé que aquest horari s'adopta en primavera i s'abandona a la tardor. Les busques del rellotge canvien del ritme hivernal a l'estival a les dues de la matinada del primer diumenge d'abril o l'últim de març (això si vivim a l'hemisferi nord, com és el cas) quan hem d'avançar una hora el rellotge. El tornem a endarrerir a les dues de la matinada del darrer diumenge d'octubre.

Aquest horari, conegut com a horari d'estalvi de llum diürna (DST, Daylight saving time, en les seves sigles en anglès) respon a una convenció internacional adoptada per aprofitar millor les hores de llum i rendibilitzar i racionalitzar el consum energètic. Cada any, però, és recurrent al debat als mitjans –i ara a les xarxes socials– sobre si realment la mesura té alguna utilitat real. De moment ningú ha gosat contravenir la norma.

La paternitat de l'invent s'atribueix a un dels pares fundadors dels Estats Units, Benjamin Franklin, però qui realment va desenvolupar el concepte va ser el constructor anglès William Willet. El 1784, durant una estada a França, Franklin va observar que els parisencs estalviaven més en espelmes aixecant-se més d'hora i aprofitant la primera llum del sol. El polític i científic nord-americà va plasmar les impressions que li havia generat l'observació d'aquest fet en una carta que va enviar al diari Journal de París. A la missiva sol·licitava el racionament de les espelmes, la creació d'un impost a les contrafinestres o l'estrambòtica idea de despertar els ciutadans fent sonar les campanes de les esglésies o, encara pitjor, a base de salves de canó. Val a dir que cap d'aquestes enginyoses propostes va prosperar.

Va ser Willet qui va donar cos a la idea esbossada uns anys abans per Franklin. Explica la història que la llum –mai millor dit– se li va encendre després de muntar a cavall a la població de Petts Wood, a Bromley, on va observar que moltes persianes continuaven tancades malgrat que el sol feia estona que escalfava. El 1907, valent-se dels seus recursos econòmics, va fer córrer un pamflet anomenat La despesa de la llum del dia en què proposava que els rellotges s'havien d'avançar 80 minuts a l'estiu. L'objectiu era fer que les tardes tinguessin més llum i estalviar uns 2,5 milions de lliures en despeses d'enllumenat. Aquesta hora i vint s'havia de guanyar a les 2 de la matinada els diumenges successius d'abril i retardats en igual temps els diumenges de setembre.

Un any més tard, i amb el suport del parlamentari Robert Pearce i gràcies a una intensa campanya ciutadana, va fer, sense fortuna, diversos intents per aconseguir que el seu projecte es convertís en llei. El 1909, el que li donaria suport seria un jove Winston Churchill. Un cop més la idea no va prosperar, però. Per què? Willet i els polítics que li donaven suport es trobaven al davant un nombrós grup crític de polítics que els acusaven de puritans, i d'estar ansiosos per portar la gent d'hora al llit per fer-los, malgrat tot, més saludables, rics i savis. Humor anglès.

El que no es pot dir de Willet és que es rendís fàcilment; cada any fins al 1914 va insistir al Parlament, avalat cada cop per més suports rellevants com el de Lloyd George, Eduard VII, el director de Harrods o el gerent del Banc Nacional. Els opositors també eren gent de pes: el primer ministre, l'astrònom reial o el director de l'oficina meteorològica, a banda d'organitzacions agràries.

Havia de ser una guerra, la primera d'abast mundial, la que canviaria els equilibris. Els motius eren l'estalvi de carbó i dificultar, amb les apagades nocturnes, els bombardejos sobre la població. Els primers a adoptar la mesura no van ser els anglesos, sinó els espavilats alemanys. El 30 d'abril del 1916 va ser el primer cop que es va aplicar a Alemanya el projecte britànic. El Regne Unit acabaria fent-se'l seu el 17 de maig del 1916 i el van aplicar el diumenge, 21 de maig, d'aquell any. L'avançament va ser només d'una hora, no de 80 minuts, com proposava Willet.

L'insigne pare del canvi horari no va arribar a veure complert el seu desig, amb 58 anys moria de grip, el 1915. Els americans van ser dels darrers a incorporar-se a la nova estratègia horària, no ho van fer fins al 1918, molt després que la majoria de països europeus. Amb una excepció, Espanya, que sempre va tard, va trigar quasi 60 anys a implantar-la: el 1974. I va adoptar l'horari com a conseqüència de la crisi del petroli.

Després de la Primera Guerra Mundial, però, molts països van revocar l'acord. La història del canvi d'horari ha estat el d'una permanent anada i vinguda. D'aprovacions i revocacions al llarg de tot el segle XX. De fet, no va ser fins al 1996 que l'horari d'estiu europeu s'ha aplicat des de l'últim diumenge de març fins a l'últim d'octubre.