Opinió

Rescat de Salvador Tarragó

Molts dels seus conciutadans no el coneixen, a Tarragó, com es mereix

Alguns dels molts amics, alum­nes i col·labo­ra­dors del pro­fes­sor, arqui­tecte, his­to­ri­a­dor, pro­mo­tor de grans expo­si­ci­ons i actiu sem­pre en la defensa del patri­moni cul­tu­ral i natu­ral català, espa­nyol i euro­peu, Sal­va­dor Tar­ragó i Cid (Tor­tosa, 1941), han pro­mo­gut l'edició d'una Mis­cel·lània dedi­cada a hono­rar la figura i el tre­ball d'aquest gran mano­bre de la cul­tura, volum col·lec­tiu de cinc-cen­tes pàgines, a càrrec de les Edi­ci­ons de la Uni­ver­si­tat Politècnica de Cata­lu­nya, coor­di­nat per Joan Tort, Mont­ser­rat Julià i Josep Sánchez Cer­velló, i imprès a Gràfiques del Matar­ra­nya, de Cala­ceit, a la Franja de Ponent. És una gran notícia, sens dubte. Els qui conei­xem de fa anys Tar­ragó, sabíem que una hora o altra (pas­sat ja el cap dels setanta, que va com­plir el febrer de 2011) calia reco­pi­lar en un sol totxo bibli­ogràfic la quan­ti­tat i qua­li­tat ingent de les coses que ha arri­bat a fer aquest home. Com ell mateix em deia, amb el seu català tor­tosí tan ric: “És el meu tes­ta­ment en un quilo i mig de paper.”

Mol­tes coses que­den clares, de les apor­ta­ci­ons escri­tes en aquesta Mis­cel·lània, sobre la seva vida, obra i per­so­na­li­tat. En pri­mer lloc, que és un xiquet de l'Ebre, la seva terra arte­sana, hor­to­lana, flu­vial i mun­ta­nyenca nutrícia; que als setze anys, en 1957, es va des­plaçar a Bar­ce­lona per estu­diar-hi arqui­tec­tura (jus­ta­ment l'any que començava el man­dat muni­ci­pal de l'alcalde Por­ci­o­les); que el 1961, en plena efer­vescència esquer­rana, natu­ral­ment anti­fran­quista i ine­vi­ta­ble­ment mar­xista, viat­java a Cuba per veure com es feia tot allò que havien fet; que el 1964 res­ca­tava (sal­vat ini­ci­al­ment per Joan Prats, el desem­bre de 1939), pro­te­gia i estu­di­ava el patri­moni dels seus ante­ces­sors repu­bli­cans, els arqui­tec­tes del Gatc­pac (Sert, Tor­res Clavé, Bonet Cas­te­llana, etc); que el 1966, ja aca­bada la car­rera i començada la seva docència com a pro­fes­sor d'història de l'arqui­tec­tura (fins al 1972), va ser un dels molts que van par­ti­ci­par en la cèlebre Caput­xi­nada, amb el Sin­di­cat Democràtic d'Estu­di­ants de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona; que el 1968, des de Meli­lla, on havia estat cas­ti­gat mili­tar­ment per haver par­ti­ci­pat en les pro­tes­tes estu­di­an­tils, va escriure el seu medi­tat pròleg al lli­bre La arqui­tec­tura de la ciu­dad, d'Aldo Rossi, a qui con­si­dera un dels seus mes­tres; que de 1970 a 1975, essent direc­tor de l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arqui­tec­tes, pro­mou les revis­tes Cua­der­nos de Arqui­tec­tura y Urba­nismo (CAU) i 2C Cons­trucción de la Ciu­dad (22 números, fins a 1985), on des­plega tot el seu saber sobre Cerdà, Gaudí, Le Cor­bu­sier, Tor­res Clavé, etc; que de 1976 a 1977, des de Galícia (San­ti­ago), col·labora en la posada en marxa del seu Col·legi d'Arqui­tec­tes, en el sal­va­ment del ric patri­moni monu­men­tal i és un dels cap­da­van­ters en el com­bat popu­lar con­tra l'auto­pista de l'Atlàntic (qua­li­fi­cada, en el film que va rea­lit­zar amb Llo­renç Soler, com unha nava­llada a nosa terra); i, en fi, que de 1978 fins a la seva jubi­lació, el 2010, és pro­fes­sor d'història de l'engi­nye­ria civil a l'Escola d'Engi­nyers de Camins, Canals i Ports (UPC), on crea, també, el cor­res­po­nent Arxiu Històric.

Entre­mig, en una inten­si­tat abas­se­ga­dora, mun­tatge de grans expo­si­ci­ons (Cerdà, Gaudí, etc.), con­gres­sos cata­lans, espa­nyols, euro­peus i lla­ti­no­a­me­ri­cans sobre pro­tecció de patri­moni cons­truït, semi­na­ris i màsters sobre res­tau­ració de monu­ments a la UPC, con­fecció de catàlegs, vídeos, arti­cles i lli­bres, com els que va dedi­car a la Bar­ce­lona de Por­ci­o­les (que quan veia el nom de Tar­ragó se li entra­ves­sava l'esmor­zar), cam­pa­nyes ciu­ta­da­nes per man­te­nir la super­vivència de l'arqui­tec­tura històrica (nuclis medi­e­vals, el Born, el pont de Molins de Rei, la casa de Duran i San­pere, a Cer­vera, el cas­tell de Sant Fer­ran, a Figue­res, el mones­tir de Poblet, la cripta Güell, la presó Model, etc.), acti­vi­tats que incre­mentà el 1990, a Tor­tosa, fent pos­si­ble el museu i el grup Amics de l'Ebre, i el 1997 amb la cre­ació de l'enti­tat SOS Monu­ments.

De tot això parla aquesta Mis­cel·lània, que inclou tex­tos i dibui­xos seus, entre­vis­tes amb ell, foto­gra­fies de moments espe­ci­als, una relació com­pleta de tota la seva obra i apor­ta­ci­ons d'experts d'aquí i d'arreu, tots els quals des­ta­quen la seva savi­esa tècnica, la seva humana sen­zi­llesa, gene­ro­si­tat i tena­ci­tat. Tar­ragó va sor­tir de la seva Tor­tosa, on va apren­dre aquests valors, i no sola­ment no els ha dei­xat en la voràgine de la gran ciu­tat, sinó que els ha man­tin­gut i incre­men­tat. Davant de la barbàrie arqui­tectònica i urbanística, que coneix com ningú, un marge de pedra seca, per exem­ple. I davant del mar­xisme miti­fi­cat dels seus ardors juve­nils, una figura que sem­bla que no hi és, com la de Jesús. Amb aquests ante­ce­dents estava can­tat que aquest xicot –que con­serva als seus gai­rebé 73 anys tot l'aire ado­les­cent– no hi tenia res a fer amb la tropa arqui­tectònica de la gauche divine. Pot­ser per això molts dels seus con­ciu­ta­dans no el conei­xen com es mereix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.