Opinió

arc voltaic

Viu

Sem­pre m'havia con­si­de­rat poc ambiciós. Em sem­blava que no dema­nava gai­res coses a la vida. No he per­se­guit càrrecs, ni diners, ni tan sols no m'ha impor­tat caure bé a la gent que es torna peri­llosa quan no li rius les gràcies. Sem­pre n'havia tin­gut prou amb mi mateix per ser feliç. Sor­tia a cami­nar per la ciu­tat, o que­dava amb un amic, i la vida ja em sem­blava collo­nuda. En gene­ral, les fal·leres de la gent em sem­bla­ven accessòries, gai­rebé incom­pren­si­bles. No tinc cotxe ni he tin­gut mai l'obsessió de com­prar roba. Viat­jar, aquesta mania que hi ha per anar a tot arreu i per fer una foto­gra­fia rere una altra, mai no m'havia tret la son. He estat a uns quants països igual que he men­jat a uns quants bons res­tau­rants, però això no m'ha fet sen­tir espe­ci­al­ment viu. Jo em sen­tia viu tor­nant de Santa Maria del Mar a casa a peu, entrada la mati­nada, quan els car­rers sem­bla­ven meus. Em sen­tia viu amb la meva inde­pendència i amb la meva força per nedar con­tra cor­rent, quan ho neces­si­tava. Recordo que vaig tenir una pare­lla molt activa: quan arribàvem a casa després d'un cap de set­mana fora, m'age­no­llava davant de la porta del pis amb una bossa de tomàquets a la mà i deia: li podem dema­nar res més, al món? La cosa no va fun­ci­o­nar, en part, perquè jo sóc con­tem­pla­tiu i ella volia anar de safari a l'Àfrica. Ara, resulta que des de fa un any, pràcti­ca­ment no puc cami­nar. Dono alguna volta pel barri, vaig a la pis­cina i de tant en tant parlo amb un amic que passa pel cos­tat de casa. A mesura que per un motiu o altre veig que no acabo de fer net no sols perdo la paciència, també em faig pre­gun­tes cada dia més sinis­tres. La tele­visió va plena de dis­cur­sos sobre la capa­ci­tat de ser feliç de la gent que té dolor o minus­va­li­de­ses. En prin­cipi no m'enfronto a res defi­ni­tiu, i ja sé que això que ara escriuré és una arrogància tan vul­gar i infan­til que no pot ser presa com a exem­ple. Però quan hi penso no veig clar com, arri­bat el cas, aquests dis­cur­sos em con­ven­ce­rien; igual que quan estava bé no em con­ven­cien els motius que fan que la majo­ria de gent se senti viva. I sí, ja sé que davant les puta­des que et poden arri­bar a pas­sar, el meu mal fa riure.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.