La insuportable lleugeresa de l'ésser
No hi ha camí fàcil que dugui al futur, potser aquest és el punt més dur, perquè no es veu enlloc cap futur
M'agradaria parlar-los amb deteniment de l'excel·lent novel·la de Kundera, però no ho faré perquè aquesta no és la secció de lletres, ni els parlaré de la notable pel·lícula que en va fer Philip Kaufman, amb guió d'ell mateix i de Jean-Claude Carrière, perquè m'hi entretindrien massa la fascinació de Lena Olin, per mi superior a la de Juliette Binoche, els detalls en què en el seu dia em vaig identificar amb Tomas, el protagonista representat per Daniel Day-Lewis. Els vull parlar de la filosofia, en el sentit vulgar, que desprèn el títol, de com en els moments en què tot està petat apareix un conjunt de símptomes que afecten la majoria de la població, uns més que d'altres depèn del caràcter de cadascú, però que d'una societat que en d'altres moments es va conformar amb la distribució del menú en fan una mena de cort del miracles en què cadascú s'elabora la pròpia carta, o amb més o menys fortuna ho intenta.
L'Amant de Lady Chatterley de D. H. Lawrence, cèlebre per d'altres coses, comença així: “La nostra és una època essencialment tràgica, per això ens neguem a prendre'ns-la tràgicament. Hi ha hagut un cataclisme, nosaltres vivim entre les ruïnes, comencem a construir nous i reduïts hàbitats, a fundar noves esperances. És una tasca més aviat àrdua: ara no hi ha cap camí fàcil que ens dugui al futur, però fem marrada, o bé saltem per sobre els obstacles. Cal continuar vivint, siguin pocs o molts els cels que s'hagin esfondrat.” M'he permès de citar-ho in extenso per desgranar els punts en què el lector de 2013 es pot identificar amb el de 1928, data d'aparició del llibre.
Que vivim una època essencialment tràgica sembla fora de dubte, però els sistemes iconogràfics actualment en ús s'entesten a presentar-la com una època de furor i xivarri, de trivialitat mutada en objectiu, i el qui conrei la tragèdia, si no ho fa des de la distància estètica acceptada, està destinat al ridícul.
Hi ha hagut un cataclisme i vivim entre ruïnes, però algú construeix nous hàbitats, encara que siguin reduïts? Si es funden noves esperances ja ni és possible preguntar-ho, perquè l'esperança forma part substancial de l'irrisori, i l'escepticisme, no en sentit filosòfic sinó com a mera, analfabeta expressió de la indiferència, presideix la idiosincràsia de l'individu de 2013.
Continuem: àrdua ho és tant la tasca com la no-tasca, perquè es tracta de sobreviure, de no desaparèixer engolit per l'aiguat de la misèria moral, del materialisme i la futilesa elevada a la categoria de moneda de canvi. No hi ha camí fàcil que dugui al futur, potser aquest és el punt més dur, perquè no es veu enlloc cap futur, cosa que no vol dir que un o altre no esperi a alguns qui sap on.
En la marrada ens hi hem perdut: aturem-nos-hi un moment. Lawrence no parla de la societat en conjunt, sinó que opera sobre l'individu sense metonímia possible, perquè aquesta és la batalla de cadascú. Saltar per sobre de l'obstacle és cosa d'un i es dirimeix en termes de sí o no, no d'un grup dins del qual la lògica diu que tret que no sigui un obstacle fàcil que el saltarà tothom, o un obstacle impossible que no el saltarà ningú, en el resultat s'hi veurà de tot.
En la conclusió apareix amb més nitidesa encara la diferència entre al moment actual i el de vuitanta-cinc anys enrere: ara no cal continuar vivint, però es viu igualment encara que ningú (o poquíssims) en sàpiguen el perquè, ni encara menys n'assumeixen alguna raó significant, i no parlo només del ciutadà instal·lat en el centre de la campana de Gauss de les responsabilitats socials, sinó dels dirigents, dels filòsofs.
Enmig de la indigència allunyada dels jocs de la tradició i de les il·lusions de col·lectivitat hi ha poca cosa on agafar-s'hi. El vertigen, potser: la profunditat que s'obre davant nostre ens atrau, ens sedueix, desperta en nosaltres el desig de caure, i ens en defensem espantats (…). Aquest era el seu vertigen: la crida quasi alegre a una dolça renúncia al seu destí i a la seva ànima, diu Kundera. I això sí que ho tenim més a prop.
