Opinió

Víctima o botxí?

Que complicat pot ser per a un mestre que li faci cas, a ell, qui planta cara als seus pares

Ethan Couch és un jove texà de 16 anys. Poc abans de l'estiu, al mes de juny, va agafar el cotxe completament borratxo i va provocar un accident de trànsit que va causar la mort de quatre persones. Tot i que la pena mínima per aquest delicte a l'Estat de Texas és d'entre dos i deu anys de presó, el jutge ha decidit absoldre Couch, autor confés d'un accident imprudent amb resultat de mort, per la seva falta d'autocontrol i nul·la disciplina com a conseqüència de l'educació permissiva rebuda.

La decisió judicial Ha causat una forta polèmica als Estats Units. La sentència absolutòria reconeix la tesi de la defensa, que es basa en la teoria que el jove és víctima de l'affluenza. Psicòlegs i educadors han criticat que s'utilitzi un terme pseudocientífic en aquest cas, ja que l'affluenza no està reconeguda per les autoritats i és un concepte que utilitzen els crítics del model de societats consumista per explicar que l'excés de riqueses materials poden acabar generant sentiments d'inutilitat i insatisfacció i un vuit absolut. La defensa va presentar el jove Couch com una víctima i no com el botxí de les persones que va matar a la carretera.

Amb el cas Couch la convicció que són els rics els que, al cap i a la fi, se'n surten davant de la justícia ha agafat una nova dimensió. Ja no es tracta de tenir els millors advocats ni de poder influir o directament corrompre els jutges, sinó que la “desgràcia” d'haver nascut i estat educat en un entorn en què no et falta res sembla motiu suficient per generar les condicions d'alienació de la responsabilitat dels propis actes. Paradoxalment s'assembla molt al que es deia trenta anys enrere, quan es defensava la pobresa, l'entorn desestructurat o la marginalitat com un eximent de culpa, però ara a l'inrevés.

El centre del debat del cas del qual estem parlant, o de qualsevol altre de similar, no es pot situar mai en termes de venjança, i potser ni tan sols en els de càstig, quan es tracta d'un menor. La qüestió no és si Ethan Couch ha d'anar a la presó pel que va fer sinó com evitem que torni a passar. Si Ethan és una persona incapaç de controlar els seus desitjos impulsius, la societat s'ha de protegir de les conseqüències que poden provocar aquests actes. Els Ethan d'allà i d'aquí són fruit d'un model de societat individualista, immoral i capritxosa, en què la frustració personal pot acabar esdevenint causa de conflicte.

Però seria ingenu pensar que aquest és un fet que afecta exclusivament els joves. Les característiques del comportament adolescent s'estenen cada vegada més en el temps. No fa gaire temps, quan la banca donava crèdit, una entitat financera publicitava els seus productes garantint que “si ho vols, ho tens”. Fins i tot en l'espai de responsabilitat pública es menysté el seny i s'anima a actuar amb rauxa.

En el debat sobre els àmbits de regeneració que cal abordar per redreçar les coses no hi pot faltar una crida al retorn a la reflexió i a la responsabilitat, i per tal que aquestes dues característiques es converteixin en garantia de futur, cal que es comencin a sembrar en la fase educativa. És veritat que quan es va gestar el pacte de l'educació al nostre país es va parlar, i molt, de la recuperació de l'autoritat a les aules i de la cultura de l'esforç. L'error ha estat voler deixar per al sistema educatiu i per a l'escola una tasca que, de forma prioritària i principal, s'ha de portar a terme en l'àmbit familiar. És molt difícil que s'esforci a l'escola qui no es fa el llit a casa, i l'únic al·licient que pot tenir per superar-se és la promesa de poder accedir a l'èxit material i al reconeixement públic. I ja no diguem com de complicat pot ser per a un mestre que li faci cas, a ell, qui planta cara als seus pares.

Tradicionalment hem mesurat el progrés en termes de creixement de riquesa, però la incapacitat per gestionar-la podria acabar provocant que ens allunyi del objectius d'evolucionar en la consolidació dels valors que permeten el desenvolupament de la persona i que garanteixen la bona convivència. La necessària preocupació pels fets particulars que en són conseqüència no ens ha de fer oblidar que la prioritat ha de ser protegir-nos-en en el cas que esdevinguin una amenaça.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.