Opinió

Gimnàstica revolucionària

La PAH, la CUP, Procés Constituent, les marxes de la dignitat són part d'un moviment que busca posar fi a l'‘apartheid' de les classes populars

Sovint la història és allò que han defor­mat els his­to­ri­a­dors. La sim­pli­fi­cació o la ter­gi­ver­sació impe­deix sovint la com­prensió d'alguns con­cep­tes. És el que suc­ce­eix amb el terme “gimnàstica revo­lu­cionària”, una tàctica adop­tada per la CNT-FAI al llarg de la dècada dels trenta, i mal inter­pre­tada per bona part de la “història ofi­cial” en con­si­de­rar-la com un sim­ple entre­na­ment insur­rec­ci­o­nal de caràcter vio­lent.

Contrària­ment a la creença, aquesta esde­ve­nia una pràctica polièdrica que cer­cava la cons­trucció d'una soci­e­tat alter­na­tiva a la capi­ta­lista sota paràmetres igua­li­ta­ris i anti­au­to­ri­ta­ris. A banda de vagues i acci­ons arma­des, la gimnàstica revo­lu­cionària esde­ve­nia una tàctica d'acció directa en què es con­que­rien espais de lli­ber­tat o es des­a­fi­ava, nor­mal­ment de manera no vio­lenta, l'auto­ri­tat. Alguns exem­ples són les vagues de llo­guers (molt activa a la Bar­ce­lona repu­bli­cana), con­fis­ca­ci­ons d'ali­ments, boi­cots actius a deter­mi­na­des empre­ses, escrac­hes a res­pon­sa­bles d'abu­sos labo­rals o sexu­als, ocu­pació de ter­res i empre­ses. En un ter­reny més dis­cret, també es tre­ba­llava en l'estruc­tu­ració d'un entra­mat econòmic coo­pe­ra­tiu, una premsa alter­na­tiva i auto­ges­ti­o­nada, una xarxa d'esco­les raci­o­na­lis­tes i ate­neus. Fins i tot el nudisme a les plat­ges de Gavà esde­ve­nia un acte d'auto­a­fir­mació i des­a­fi­a­ment als pre­cep­tes morals impe­rants a l'Espa­nya i la Cata­lu­nya ofi­ci­als. La gimnàstica revo­lu­cionària, per tant, esde­ve­nia un entre­na­ment per a la cons­trucció d'una nova soci­e­tat. I les vir­tuts d'aquest mitjà es demos­tra­ren en l'experiència de 1936, quan la revo­lució no implicà un sob­tat ensor­ra­ment de l'ordre, ans al con­trari.

Cal tenir en compte aquest pre­ce­dent històric, en procés de revisió i valo­ració a l'hora d'ana­lit­zar els nous movi­ments soci­als. Tots tenim en la memòria recent l'epi­sodi com­plex del 15-M, l'ocu­pació de l'espai públic com a pro­testa con­tra el cop d'estat econòmic que patim ama­gat sota la incor­recta deno­mi­nació de “crisi”. En aquell moment podria haver sem­blat un esclat, més o menys espon­tani, de per­so­nes i col·lec­tius hete­ro­ge­nis, amb interes­sos no sem­pre coin­ci­dents, que volien fer palesa la seva indig­nació, i denun­ciar allò que té de frau i insu­ficiència la democràcia vigent. Bona part de les ins­ti­tu­ci­ons devien res­pi­rar alleu­ja­des quan el movi­ment sem­blava des­com­pon­dre's. Tan­ma­teix, i com asse­gu­ra­ren alguns por­ta­veus, aquest espai cali­doscòpic, capaç de sus­ci­tar sim­pa­ties entre l'opinió pública, només es reti­rava a les seves caser­nes d'hivern, en un exer­cici d'arti­cu­lació social.

Tres anys després, i des d'un cert emmi­ra­lla­ment res­pecte de l'experiència dels anys trenta d'aquesta “gimnàstica revo­lu­cionària”, s'han anat ges­tant i bas­tint un seguit de nous movi­ments soci­als fona­men­tats en l'acció directa i l'orga­nit­zació assem­bleària. El cas més espec­ta­cu­lar és la PAH (ins­pi­rat en la vaga de llo­guers de fa vuit dècades); tan­ma­teix cal des­ta­car un cert res­sor­gi­ment del movi­ment coo­pe­ra­tiu, les tàcti­ques ima­gi­na­ti­ves, i també la cre­ació de nous espais polítics capaços de gene­rar un dis­curs veri­ta­ble­ment alter­na­tiu, refle­xi­o­nat i pro­po­si­tiu. Pot ser el cas del Procés Cons­ti­tu­ent (amb un decàleg pro­grama amb gran con­sens social) o les CUP, i inter­na­ci­o­nal­ment, coa­li­ci­ons com ara Syriza.

El 22 de març pas­sat n'hi va haver una expressió con­tun­dent, bate­jada encer­ta­da­ment com a “mar­xes de la dig­ni­tat”. Els epi­so­dis vio­lents han estat fets ser­vir com a pots de fum per evi­tar la visu­a­lit­zació dels mis­sat­ges, d'ocul­tar prop d'un milió de per­so­nes amb una esmena a la tota­li­tat a la democràcia limi­tada. Una crida de queixa i des­es­pe­ració pel gran apart­heid que expe­ri­men­ten les clas­ses popu­lars vícti­mes de deci­si­ons tota­litàries a mans d'elits inso­lents, a la recerca d'un tomb històric. En certa mesura podria recor­dar les mar­xes con­tra la segre­gació racial als Estats Units (on no man­cava la violència dels mani­fes­tants). El mis­satge que pràcti­ca­ment cap opi­na­dor ha reco­llit és que ara, mit­jançant aquesta “gimnàstica revo­lu­cionària”, s'està ges­tant amb rigor una alter­na­tiva al capi­ta­lisme real.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia