LA GALERIA
L'àgora
La rutina del bar estableix que el periòdic té el seu propi lector en determinades hores, i tothom ho respecta
Als pobles, com ara el meu, Campdevànol, els bars segueixen sent els centres de trobades, discussions i xafarderies. També hi tenen lloc els aplecs més tribals, com ara els partits Barça-Madrid o Madrid-Barça com l'altre dia. Sóc prou vell per recordar que només hi havia cafès, tavernes o tasques. Després van venir els snacks, els pubs i els self-service. Ara a qualsevol capital una mica gran hi ha lunch, chiken, McDonald's, Pans&company, etc. Déu n'hi do, amb aquesta altra immersió lingüística. De fet, Franco no va importar la democràcia però sí que va acceptar tots els defectes dels països que es qualifiquen a si mateixos de “civilitzats”, i que quedi clar que no considero l'idioma anglès com cap defecte, sinó com una conseqüència natural de les actuals tendències evolutives. Tornant als bars, jo ara, comparat sobretot amb altres temps, no surto gaire. De fet, hi ha molts dies que només trepitjo el carrer a partir de les set de la tarda per anar a llegir el diari al Casal de la Gent Gran de Campdevànol. El primer que fan just quan entro és saludar-me pel nom. Pel que fa al diari, hi ha un acord tàcit, que no està escrit ni parlat enlloc, creat a còpia de rutina, que consisteix en el fet que el periòdic té el seu propi lector en determinades hores. I tothom ho respecta. Quasi cada dia quan entro, si hi ha un ancià que llegeix el diari, quan em veu em somriu, el plega bé, que no en pengi cap full, i insisteix a entregar-me'l. A banda, és molt gratificant parlar amb la gent gran. Són un pou inacabable d'històries interessants. I, a més, molt sovint ben explicades. Amb els anys han desenvolupat la capacitat de síntesi, de destriar el gra de la palla, de sentenciar, com en diuen alguns, encara. Mentrestant, les planes del diari em traslladen a un altre univers, i encara em sorprenc tot sovint. Aquest és el cas de la mort d'Adolfo Suárez. Necessitats d'un referent històric espanyol que no sigui negatiu, polítics i llepaculs de tots colors pengen obscenament del fèretre reclamant el seu tros de nas en el retrat que en quedi per a la història. Tenen tanta necessitat d'aquest referent que ja esmolen els ganivets per dirimir qui se'l queda, si el PP o el PSOE. Si no fos tan trist, seria un argument perfecte per a en Berlanga. Ja ho veuen, la vida, el món des del Casal de la Gent Gran de Campdevànol. Un lloc tan bo com un altre per badar-hi.
