Opinió

LA GALERIA

L'àgora

La rutina del bar estableix que el periòdic té el seu propi lector en determinades hores, i tothom ho respecta

Als pobles, com ara el meu, Camp­devànol, els bars seguei­xen sent els cen­tres de tro­ba­des, dis­cus­si­ons i xafar­de­ries. També hi tenen lloc els aplecs més tri­bals, com ara els par­tits Barça-Madrid o Madrid-Barça com l'altre dia. Sóc prou vell per recor­dar que només hi havia cafès, taver­nes o tas­ques. Després van venir els snacks, els pubs i els self-ser­vice. Ara a qual­se­vol capi­tal una mica gran hi ha lunch, chiken, McDo­nald's, Pans&com­pany, etc. Déu n'hi do, amb aquesta altra immersió lingüística. De fet, Franco no va impor­tar la democràcia però sí que va accep­tar tots els defec­tes dels països que es qua­li­fi­quen a si matei­xos de “civi­lit­zats”, i que quedi clar que no con­si­dero l'idi­oma anglès com cap defecte, sinó com una con­seqüència natu­ral de les actu­als tendències evo­lu­ti­ves. Tor­nant als bars, jo ara, com­pa­rat sobre­tot amb altres temps, no surto gaire. De fet, hi ha molts dies que només tre­pitjo el car­rer a par­tir de les set de la tarda per anar a lle­gir el diari al Casal de la Gent Gran de Camp­devànol. El pri­mer que fan just quan entro és salu­dar-me pel nom. Pel que fa al diari, hi ha un acord tàcit, que no està escrit ni par­lat enlloc, creat a còpia de rutina, que con­sis­teix en el fet que el periòdic té el seu propi lec­tor en deter­mi­na­des hores. I tot­hom ho res­pecta. Quasi cada dia quan entro, si hi ha un ancià que lle­geix el diari, quan em veu em som­riu, el plega bé, que no en pengi cap full, i insis­teix a entre­gar-me'l. A banda, és molt gra­ti­fi­cant par­lar amb la gent gran. Són un pou ina­ca­ba­ble d'històries interes­sants. I, a més, molt sovint ben expli­ca­des. Amb els anys han desen­vo­lu­pat la capa­ci­tat de síntesi, de des­triar el gra de la palla, de sen­ten­ciar, com en diuen alguns, encara. Men­tres­tant, les pla­nes del diari em tras­lla­den a un altre uni­vers, i encara em sor­prenc tot sovint. Aquest és el cas de la mort d'Adolfo Suárez. Neces­si­tats d'un refe­rent històric espa­nyol que no sigui nega­tiu, polítics i lle­pa­culs de tots colors pen­gen obs­ce­na­ment del fèretre recla­mant el seu tros de nas en el retrat que en quedi per a la història. Tenen tanta neces­si­tat d'aquest refe­rent que ja esmo­len els gani­vets per diri­mir qui se'l queda, si el PP o el PSOE. Si no fos tan trist, seria un argu­ment per­fecte per a en Ber­langa. Ja ho veuen, la vida, el món des del Casal de la Gent Gran de Camp­devànol. Un lloc tan bo com un altre per badar-hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia