Opinió

Pel broc gros

De tornada del país de ‘la liberté, la fraternité, l'egalité‘

Tura Soler / tsoler@presencia.cat

Vaig esquivar la masovera irada, però vaig quedar estupefacta. Amb l'estranya sensació que ens havien robat un pedaç de llibertat

aig tenir la sort, fa un dies dies, de fer una petita ruta per la Costa Blava, la Camarga, la Pro­vença i l'Ardecha. Em va agra­dar el tracte i hos­pi­ta­li­tat dels hos­tals on vam fer parada de viatge. I sobre­tot la seva manera con­fi­ada de regis­trar els hos­tes. Quan em van dema­nar la iden­ti­fi­cació, jo, ave­sada al fun­ci­o­na­ment del nos­tre ter­ri­tori, ja treia el DNI i la tar­geta de crèdit dis­po­sada a pas­sar el tràmit de ser sot­mesa al con­trol poli­cial de cli­ents i a pagar per enda­vant. No! No! No feia falta res d'això. Només el nom. El de pila. Amb Toura, tal i com ano­ta­ven, ja en tenien prou. I apa! Ens dona­ven les claus (les de l'habi­tació i les de l'hotel també). “I ja paga­reu quan mar­xeu!”, et deien. A diferència d'aquí, la poli­cia no deu tenir la llista diària dels hos­tes i no deu poder mirar si se'ls allotja cap delinqüent esgar­riat. Però la con­fiança rebuda et dóna aires de lli­ber­tat. I a l'hora de tra­ves­sar la línia ima­ginària de la fron­tera, també veus via lliure perquè ja han des­a­pa­re­gut les cabi­nes poli­ci­als que et feien atu­rar perquè el poli­cia mirés si feies cara de sos­pitós. És clar que jo quasi que m'esti­ma­ria més haver d'ense­nyar el DNI a un poli­cia mal­ca­rat que no pas haver de posar la tar­geta a les cabi­nes escu­ra­but­xa­ques on ara no veus la trista cara de cap per­sona per huma­nit­zar el mal tràngol. Però vaig arri­bar satis­feta de pen­sar que el lema liberté, fra­ter­nité et ega­lité no només el gra­ven a les pedres. De tor­nada a la Gar­rotxa, la terra dels meus ances­tres pels segles dels segles, anem a com­plir amb la tra­dició de l'aplec de Sant Julià del Mont, fent el pele­gri­natge pel camí cos­te­rut que mena cap a l'ermita res­se­guint la impres­si­o­nant cin­glera. Men­tre tran­si­tem pel cor­riol que, amb esclops i espar­de­nyes, van tre­pit­jar els nos­tres ances­tres... apa­reix una burot espontània (la llo­ga­tera nou­vin­guda d'una masia) que no para de cri­dar, apel·lar a la pro­pi­e­tat pri­vada, amenaçar de fer-nos estri­par pels gos­sos (en té dese­nes), ens acusa de per­pe­trar un delicte “penal” (com si no ho fos­sin tots), diu que ens grava amb càmeres i simula que truca a la poli­cia i demana una “patru­lla urgent”. Jo, a diferència de la majo­ria de pele­grins, vaig acon­se­guir esqui­var la maso­vera irada, però vaig que­dar estu­pe­facta. Amb l'estra­nya sen­sació que ens havien robat un pedaç de lli­ber­tat.


v



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia