Cabòries postelectorals

Després de les darreres eleccions ha quedat molt clar que Europa, si vol construir-se una veritable identitat, ha de començar per refundar els estats i no impedir de crear-ne de nous. Amb les actuals estructures estatals no va enlloc, ja que s'han convertit en veritables focus de resistència que, malgrat els avenços en segons quines qüestions, més imposats per la força de les circumstàncies que pel veritable convenciment, prevalen més els assumptes d'interès local que els d'interès general. La campanya electoral n'ha estat un indicador clar i la gent ha votat més pensant en els afers i les lluites internes que en els assumptes d'interès pel futur del continent. El resultat ha estat una abstenció que parla per si sola. No ens equivoquem en la lectura, els ciutadans no volen abandonar la idea d'Europa, però la que ara existeix no els interessa.

Europa és percebuda com la font dels greus problemes econòmics i socials que pateix la gent, en part perquè els estats continuen donant la culpa a les directives europees de les seves decisions impopulars, o de la seva incapacitat de fer polítiques més enllà de la propera campanya electoral, sigui local, regional, nacional o estatal, el que ens dóna un futur que no va més enllà de dos anys.

D'altra banda, és curiós, i potser coherent amb aquest sentiment de desafecció, que en estats com ara el francès o la Gran Bretanya hagin guanyat les eleccions els partits contraris a Europa, com ara el Front Nacional o l'UKIP, respectivament. És a dir, els contraris a Europa sí que van anar a votar. A Espanya hi ha un abans i un després de les europees, que encara que es veia a venir, no acabàvem de saber quantificar. El bipartidisme PP-PSOE ha quedat tocat de mort i no hi ha cap alternativa madura. El gest de Rubalcaba és de lloar, però el PP continua, com en tantes coses, xiulant i mirant cap a una altra banda.

A Catalunya, tot i que encara no podem llançar coets, les coses es presenten més clares. El sobiranisme s'ha consolidat i no deixa de pujar, i com deia en Josep M. Terricabras, ens hem normalitzat com a país, ja que l'independentisme és clarament transversal, no només des el punt de vista generacional i social, com vam veure en les darreres diades, sinó també des del punt de vista ideològic. D'altra banda hem pujat deu punts la participació des de les darreres europees, tot un miracle en una Europa que cada vegada sedueix menys gent perquè vagi a les urnes. Pel que fa als partits unionistes, no deixen de baixar.

Cal, doncs, repensar-ho tot. A Europa cal un nou començament que permeti construir una identitat continental basada en uns principis comuns consensuats de caire polític, social, cultural i econòmic que tinguin en compte les reivindicacions dels ciutadans. Espanya, a la deriva, potser s'ha d'acabar d'enfonsar per fer un canvi de mentalitat que substitueixi la imposició pel diàleg, tot i que ni la pèrdua de l'imperi colonial ho va aconseguir, i de tota manera, són ells els que ho han de fer, nosaltres ja ho hem intentat sense èxit des de fa segles i ara prou feina tenim. I Catalunya, ha de seguir el seu procés tot i que segurament s'imposa una reflexió, una clarificació i un reordenament polític, perquè vivim uns temps en què no ens podem permetre cap tipus d'ambigüitat. Catalunya va votar en clau nacional, però també en clau europea. Només cal fer un vol per les xarxes socials per veure quina era la preocupació de la gent: a quin grup parlamentari aniria a parar el seu vot i a quin possible president dels cinc presentats pel Parlament Europeu. Després resultarà que sortirà un tapat (o tapada) que posarà molt en dubte la democràcia europea, però de moment aquesta preocupació tan madura dels votants catalans no ha debilitat el procés, però des del meu punt de vista, ha perjudicat, encara que sigui lleugerament, Convergència.