Opinió

L'home abundant

Parlar del desaparegut Jordi Peix, el fundador i vicepresident del Banc dels Aliments de Barcelona, implica apel·lar a grans objectius

Segur que mol­tes notes de con­dol han pre­ce­dit aquest arti­cle i totes deuen haver recor­dat Jordi Peix com un home excep­ci­o­nal. No em puc estar de dir que l'endemà de la mort del fun­da­dor i vice­pre­si­dent del Banc dels Ali­ments de Bar­ce­lona tots els dia­ris del país se'n feien ressò; li dedi­ca­ven, però, una nota de premsa força este­re­o­ti­pada, gai­rebé idèntica. No sé si als qui lle­giu aques­tes línies us passa el mateix que a mi: quan et tro­bes tex­tos cal­cats, espi­go­lant aquí i allà, tens la sen­sació que tot­hom tira pel dret a l'hora d'uti­lit­zar les fonts d'infor­mació, amb l'excusa que falta temps. La neces­si­tat d'imme­di­a­tesa és una causa recur­rent. I l'endemà de l'endemà s'esmena pàgina i acos­tu­men a aparèixer cròniques i comen­ta­ris per fer justícia poètica als fets o als per­so­nat­ges.

Ja sé que arribo tard amb aquest arti­cle escrit a raig però, sigui com sigui, Jordi Peix –el per­so­natge, l'home– em queia molt bé i en vull par­lar. Ara que hi penso –sóc incapaç de dir l'any exacte–, el vaig conèixer per­so­nal­ment en una entre­vista de cap de set­mana que li va dedi­car Xavier Solà a Cata­lu­nya Ràdio, amb motiu d'una recapta d'ali­ments reei­xida. Vam coin­ci­dir més tard en diver­ses oca­si­ons, en una d'elles em va pas­sar la seva adreça de cor­reu electrònic; des de lla­vors, man­teníem una cor­res­pondència molt inter­mi­tent, total­ment esporàdica. A banda d'això, l'he anat conei­xent a través del relat d'algun amic que el va tenir de pro­fes­sor a l'Escola Supe­rior d'Agri­cul­tura de Bar­ce­lona i que el des­criu com “un bon comu­ni­ca­dor, un profe dis­tin­git que feia esti­mar l'eco­lo­gia”, fins i tot als alum­nes més cam­pa­ners. M'agrada el terme “dis­tin­git”, no sóc capaç de tro­bar-ne cap de millor per des­criure un home cor­dial, atent, i a la vegada carismàtic i culte com Jordi Peix. Ja és tot un mèrit el fet que aquell pro­fes­sor char­mant acon­seguís cap­tar l'atenció d'una colla d'alum­nes –alguns esbo­jar­rats com el meu amic, empor­danès tocat de tra­mun­tana que somi­ava viat­jar als Estats Units i lli­gar amb ado­les­cents de pel·lícula ian­qui. Encara ho és més que, d'acord amb el seu tarannà cohe­rent, Jordi Peix fundés amb Josep Miró el Banc dels Ali­ments de Bar­ce­lona i dediqués bona part del seu temps, quan ja estava malalt, a tre­ba­llar per a una enti­tat que mobi­litza molts volun­ta­ris del país i bene­fi­cia més de cent mil per­so­nes. M'agra­dava sen­tir-lo opi­nar sobre justícia ali­mentària. Ho feia amb natu­ra­li­tat, sense addi­tius. Amb sen­zi­llesa d'acti­vista agrari català, tal com s'ha defi­nit ell mateix. Havia par­ti­ci­pat en política, al Depar­ta­ment d'Agri­cul­tura, Rama­de­ria i Pesca i a Medi Natu­ral. Però ho va fer a la seva manera, sense afer­rar-se a cap càrrec. En més d'una ocasió l'havíem sen­tir a par­lar de la neces­si­tat de con­su­mir pro­duc­tes locals i d'afa­vo­rir polítiques jus­tes. És ell qui va dir: “Les polítiques soci­als s'han d'adap­tar a les noves i urgents exigències de la pobresa.” Per si fos poc, com­provo ara que ha dedi­cat vint-i-set anys de la seva vida al Banc dels Ali­ments. L'home que deia d'ell mateix que als catorze anys ja clas­si­fi­cava plan­tes i insec­tes i que segu­ra­ment l'escol­tisme i les vacan­ces d'estiu a la Gra­na­de­lla, el poble de la seva mare, el van influir molt, volia fer coses pràcti­ques. “Coses reals, amb els page­sos (no només teo­ria)”. Per això es va incli­nar per mate­ri­a­lit­zar pro­jec­tes ben con­crets. I és que par­lar de Jordi Peix implica apel·lar a grans objec­tius.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.