Per a qui s'ha fet la llei

L'estiu és temps de xerrades més o menys transcendents i divagatòries, i encara més quan fa un estiu des del punt de vista de la insolació turística tan merdós com aquest, tot i que a mi ja em va bé per avançar feina: els països freds, plujosos i amb poques hores de sol són més adequats per al cultiu de les severes disciplines de l'esperit. Entre els enganys de la crisi, la pèrdua del dubtosament anomenat estat del benestar i els escàndols de polítics lladres i corruptes (per cert, em sorprèn tanta sorpresa, tanta vestidura estripada: que ens mamàvem el dit, tots plegats, que no sabíem com va la cosa?), enmig d'aquest poti-poti, com deia, els ciutadans opinen que tot és un immens podrimener, que no és que dins del sistema hi hagi mentiders i lladres, sinó que el sistema mateix està substancialment edificat per la mentida i el robatori organitzat.

La sensació de catàstrofe s'agreuja amb la constatació que com més voluminosa és la matèria putrefacta i més alta la categoria del lladre que la gestiona, més probabilitats hi ha que quedi impune. De tant en tant en llepa algun perquè no sigui dit –en Mates, l'Urdangarin també té mala peça al teler, potser algun Pujol–, però el pastís gros sempre queda salvat. De manera simètrica, el discurs del ciutadà impotent –amb el benentès que parlo de gestió civil, no de sexe– també abunda en el vici judicial, i de retruc policial, de permetre que els lladregots de baixa estofa (carteristes, buidapisos, etcètera), quan els detenen, entrin a comissaria per una porta i en surtin per l'altra, i al cap de dos dies, o fins i tot d'unes hores, ja tornin al carrer, i tornem-hi que no ha estat res.

Entre els dos extrems un es pregunta per a qui s'ha fet la justícia. Amb l'estadística a la mà, la resposta és clara: per donar pel sac a la classe mitjana, els únics que paguen les multes, que no s'escapen dels controls, que paguen a Hisenda (els rics no paguen perquè tenen recursos per no fer-ho, i els carteristes tampoc, perquè l'Estat no té instruments amb què collar-los). Una qüestió a dilucidar seria el rigor de tal impressió, certament col·lectiva però, és clar, provinent d'elements de la classe mitjana (per cert, en fase d'enderroc). Es parla dels Borbons, dels Bárcenas, dels Bigotis, dels Millet, dels Pujol, i es diu: “Si això ho hagués fet jo, faria temps que seria a la presó en calçotets (o en bragues, depèn del cas) i ja m'ho haurien fotut tot, però com que ha estat aquest senyor (o el fill d'aquest senyor), no li passarà res.”

Un cop més cal preguntar-se si tal impressió correspon a la realitat objectiva, o al menys objectivament, numèricament quantificable. Seria instructiu que l'administració, o algun organisme paraestatal solvent –existeix tal cosa?– fes pública, encara que fos sense noms, una relació estadística de denúncies i judicis en l'àmbit fiscal i comercial en general, en relació amb l'estatus i el poder pecuniari dels infractors. I també de les sentències –quan n'hi ha, i fent constar també quan el procés està encallat, i quant de temps–, condemnes complides, absolucions i sobreseïments, que es vegin les proporcions. Qui sap si s'esvairien els fantasmes o si seria flagrant la necessitat de replantejar-se el sistema de dalt a baix, tal com preconitzen cada cop més organitzacions polítiques que se senten incòmodes en les condicions actuals.

Un apunt final per A la sociologia històrica: la definició del delicte de robatori ha tingut una evolució interessant els últims anys. Quan aquest cronista era un escolar, el robatori (classificat entre els pecats) es presentava personalitzat: el lladre roba tal persona, tal altra; l'estafa tenia també un subjecte pacient, l'empresa, que era propietat d'algú, i per tant la personalització, mal que més àmplia, es mantenia. Però com a principi no es preveia el robatori a tota la comunitat i, per tant, amb un subjecte pacient abstracte. El robatori no tenia entitat si no tenia propietari: ser-ne víctima com a propietat del fet. Finalment, Proudhon ha entrat en l'establiment de l'ètica civil, encara que ho hagi fet per una porta estranya.