En temps de sotsobra interior

L'última jugada del senyor Mas ha tingut la virtut de descol·locar el govern de Madrid, que en el moment de redactar aquestes línies –les coses van de pressa i el paisatge canvia en cosa d'hores– encara s'està pensant què en fa. Però aquesta rosa inesperada té més espines que mai, i l'audàcia i la subtilesa han estat tan refinades que la descol·locació ha arribat fins als propis contingents.

Entre els articulistes d'opinió i a les xarxes socials on hi diuen la seva els ciutadans de tota condició, Mas ha passat de ser l'heroi dels uns i l'il·luminat irresponsable dels altres a ser objecte d'una varietat de parers atomitzada en la diversitat: geni de l'estratègia, traïdor, covard, oportunista, indigne tacticista a favor del seu partit i indiferent als interessos de Catalunya, sense deixar de ser l'il·luminat i l'heroi, ara ja disposat sense ambages al sacrifici. Fins i tot ha sortit un d'aquells franquistes perfumats amb els actuals succedanis barats de democràcia low cost amb el nom del qual no empudegaré aquestes línies dient que el que li cal a en Mas és un afusellament [sic], qui sap amb quin grau de pseudohumor pretesament irònic, si fent-s'hi graciós o l'agut, si expandint-hi una inconfessable passió secreta, un secret desig de realització –no gaire secrets a la vista d'un psicòleg–, qui sap si amb prou sensibilitat per saber com serà apreciat per d'altres l'oportunitat de fer coincidir l'expressió d'una expectativa tan lloable amb l'aniversari de l'afusellament –del tot real– d'un altre president de la Generalitat, separat tan sols sis llocs enrere de l'actual en l'ordre cronològic.

Avaluar una acció política en funció de l'efecte sobre els defensors a ultrança de la unitat nacional espanyola no és un barem gaire sofisticat, i no difereix gaire d'algunes barroeries amb què la meseta ens obsequia de tant en tant. Fixem-nos, doncs, en els efectes aquí. Sense ànim de complaure'm en el “jo ja ho deia” –que de complaent en té poc en aquests casos–, fa temps que he advertit que els grans obstacles per la realització de la sobirania plena no són ni a Madrid ni a Brussel·les, ni a les cancelleries europees, sinó a Catalunya. La desunió i la por en són els avatars centrals. La por abandona de mica en mica l'àmbit dels gestors; atenció, no menyspreem la d'alguns sectors de gent gran, que veuen amenaçat l'statu quo. Continua essent important la feina que queda palès que no s'ha fet del tot ni ben feta: explicar com serà la transició, aclarir els paràmetres pràctics –l'energia, els subministraments, els transports, la burocràcia–, definir per ordre de probabilitats els escenaris possibles de l'endemà, explicar-ho perquè ho entenguin l'empleat, el jubilat, la senyora Quimeta i el tipus del bar, que ara ronden en els llimbs de la imprecisió i en el deliri de l'especulació.

Per contra, la ciutadania evolucionada es neguiteja quan es percep ella mateixa més evolucionada, més madura que la casta política per afrontar els fets, quan amb tota raó hi aprecia una impropietat pràctica i moral inexplicable davant de l'immens repte històric planejat, quan veu els dirigents polítics emmerdats en baralles de pati de col·legi com adolescents egoistes i capritxosos, més preocupats per endur-se'n el tall de pastís més gros que per un gran repte de futur.

És difícil la jugada? Sens dubte. Complicada, espinosa i exigent de sacrificis de mal preveure. Però la ciutadania ha arribat a un punt que no perdonarà que això ho engegui en orris la classe política, en qui ara mateix aprecia l'obstacle principal. Per què no es fan ara mateix les eleccions soi-disant plebiscitàries? Perquè la ciutadania està madura i preparada, però els partits no. Cagar-la aquí seria el crim històric final dels gestors catalans, tot i que l'última esperança és que, arribats a aquest punt, la ciutadania no ho permetés.

Tot això, sense oblidar els continguts del discurs, que sigui el que sigui, consulta o eleccions, aquí tothom sembla donar per fet que guanyarà el sí. Que no es perdi de vista el que ha passat a Escòcia.