Amos del mòbil
És absurd renunciar a les prestacions que ofereixen els mòbils, però, al mateix temps, convé regular-ne l'ús
La vida en un institut de secundària donaria per a un serial televisiu de llarga durada, amb els Simpson de torn, escenes de Polseres vermelles, gags a l'estil Manolito Gafotas i sketches de Monty Python, amb tempo de pel·li d'acció, fet a ritme de timbres que marquen el final de les classes i l'inici d'una transhumància diària: de la classe al pati, amb els mòbils que frisen per sortir de les butxaques. Ai, els mòbils. Què n'hem de fer, d'aquests companys inseparables que fan d'agenda, de calculadora, de càmera de fotos, de vídeo i d'agents de relationship entre adolescents i adults? S'han de prohibir als recintes escolars? Quin dilema per a molts. A veure si ens aclarim.
Sóc dels qui treballen en un institut d'ensenyament públic –l'IES Frederic Martí i Carreras de Palafrugell– on no és permès l'ús del mòbil. No obstant això, l'smartphone s'utilitza com a eina de treball a l'aula quan el professor ho considera convenient. Es tracta de fer-ne un ús responsable. Aquesta és una norma consensuada que tant els pares com els alumnes coneixen molt bé i que estalvia molts problemes a tothom, sobretot pels conflictes que pot generar gestionar els drets d'imatge, ja que alguns adolescents –sobretot els més joves, menors d'edat- no sempre saben fer un bon ús de les fotos. Pel que sé, poques vegades la requisa d'un mòbil acostuma a portar cua, a excepció de casos puntuals gairebé inevitables. Una setmana d'aquestes, per exemple, la mare d'una alumna d'ESO va venir a reclamar el telèfon de la seva filla amb força insistència. Al final, va prevaldre la normativa del centre. Que hi hagi alguna família en desacord és un fet més aviat anecdòtic. Tanmateix, aquest és un tema de debat general que torna a emergir cada dos per tres.
Aquests dies ha reaparegut entre l'opinió pública, perquè el Consell Escolar Municipal de Girona ha prohibit pràcticament l'ús del mòbil als recintes escolars, a desgrat de la Federació de Pares, que apel·la a la necessitat d'educar en comptes de prohibir. D'acord, però són necessàriament incompatibles les dues coses? Potser estem massa influïts per l'al·lèrgia que desperta la dèria de prohibir del govern espanyol, que té el no-no a la punta de la llengua. De fet, quan un pare o mare apaga la tele a l'hora dels àpats, posa horaris o desisteix d'instal·lar l'ordinador a l'habitació dels nens, no està exercint una forma de prohibició encoberta?
Educar té a veure amb saber posar límits i marcar unes regles de joc clares que adults i adolescents accepten mútuament. És absurd renunciar a les prestacions que ofereixen els mòbils però, al mateix temps, convé regular-ne l'ús. I què voleu que us digui, em preocupen més –o potser hauria de dir em motiven– altres temes. Saber mantenir l'entusiasme, per exemple; i això no està renyit amb ser estrictes quan toca.
Ens agradi o no, l'educació comença amb l'aprenentatge dels hàbits entre els més petits (quan deixes que el nen o la nena es faci l'amo del comandament, estàs perdut). Els pares poden tenir raó de demanar que al costat d'una prohibició hi hagi una explicació i una educació. Això també deu voler dir que les famílies han d'educar els seus fills perquè facin un ús raonable del telèfon. El fem, però, els adults? Ja ens costa. Us asseguro que faig esforços per tenir la bèstia mòbil congelada durant l'horari lectiu i no exhibir-la pel passadís ni tampoc en espais compartits. En fi, com que més del 70% de la població té la síndrome visual informàtica, a causa de l'ús excessiu de les pantalles, ara apago la tablet una estona, els ulls m'ho agrairan.
