Opinió

Esport i punyalades

La lògica del milionari jugador troba el seu correlat en la frustració de l'aficionat pobre, radical, feixista o salvatge

L'esport deu seu aquell àmbit de la vida social on es creen més desigualtats. En la pràctica esportiva hi ha vencedors i perdedors, milionaris que triomfen i aficionats pobres –o pobres aficionats–. Un esportista pot fer una feina excel·lent, i el seu èxit serà dels pocs que socialment ningú es miri amb recel. Hom pot fer les coses bé en el món de l'art, del periodisme, dels negocis, però sempre els seus triomfs seran vistos amb desconfiança. En l'esport mai no és així, com si la feina de l'esportista fos l'única ben entesa en el fons; en l'esport es percep ben clarament qui és el millor –i per què ho és–, quin és el mèrit que destaca i per què mereix tots els aplaudiments i tots els homenatges. Els esportistes són els únics milionaris dels quals no sospitem que hi hagi un crim rere la seva fortuna.

Amb els esportistes som especialment condescendents. Ens donen tant de plaer que els perdonem qualsevol cosa. Aquesta setmana s'ha sabut que un motorista marxava a viure a fora, i que potser ho feia per motius fiscals. Durant uns dies tot van ser crítiques, quan tanmateix no feia res d'il·legal sinó que potser els mateixos aficionats que l'admiren per la seva velocitat també podrien meravellar-se de la seva picaresca. Ho hem de reconèixer, però: els esportistes deuen el seu patrimoni a la societat, perquè és aquesta la que fa que allò que realitzen sigui tingut com a valuós i els faci després uns potentats. Cap motorista –o tennista o futbolista– ha inventat el seu esport, ni tampoc no ha fet que la seva disciplina sigui socialment més ben considerada. Aquestes coses ja existien abans que ell irrompés en l'escena, i perduraran després que ell hagi marxat. És la comunitat la que posa els fonaments perquè ell pugui triomfar, per molt que després puguem admetre que dins la seva disciplina té un talent extraordinari.

És per això mateix que ens deu part del que guanya. Que li passi pel cap anar-se'n a fora per no pagar equival a riure's de nosaltres. S'ha aprofitat de la nostra admiració, i quan havia de donar alguna cosa a canvi ha fet l'orni. El triomfador ens ha de correspondre; no només es tracta que nosaltres li fem els honors en l'èxtasi col·lectiu, sinó que ell ens compensi més enllà d'un autògraf. Has de pagar la comunitat on has crescut, perquè sense ella no ets res, un ximplet que fa coses estranyes amb una pilota, una raqueta o una moto trucada. Hi ha formes d'excel·lència que no remunerem: la moral, per exemple, tot i que també necessitem milionaris; les bones persones no poden pagar-ho tot.

Alhora, aquests dies, hem vist com l'esport s'aprofitava per donar corda a la violència. En l'actual situació, la frustració social també troba en l'esport el camp adobat per fer animalades. Hi ha qui, emparat en la massa, troba un refugi per fer bestialitats, jugar a les punyalades i fer l'heroi davant d'un petit cercle d'amistats boges. Però la lògica del milionari jugador troba el seu correlat en la frustració de l'aficionat pobre, radical, feixista o salvatge. L'esport, amb les seves desigualtats, crea un entorn on els més desgraciats se senten encara pitjors persones, més frustrades i fracassades, encegades per les grans xifres dels salaris dels ídols, pel luxe i per la sensualitat –les models de revista– que envolten les deïtats de l'esport. Entre l'aficionat radical de classe baixa i l'estrella esportiva hi ha una desigualtat que no ens hauria d'ofendre, però que només pot fer que accentuar la impotència de les ànimes més pobres de la tribu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)