El club dels escriptors enfadats

L'escriptor Juan Marsé és un membre destacat del Club dels Escriptors Enfadats. Una societat de lletraferits que fan bandera de llur catalanitat, tot i haver triat lliurement escriure en castellà, i això, pel que llegim, sembla que els causa un mal humor constant i un disgust que els trasbalsa profundament.

És evident que, tret de quatre eixelebrats, ningú no els retreu la seva tria lingüística. Malgrat tot, el Sr. Marsé ha dit recentment que “està fart” d'explicar per què no escriu en català. De fet, ho va aclarir per darrer cop fa poc més de dos anys i amb un cert to rabiós: “Escric en castellà en primer lloc perquè em dóna la gana i, després, pel meu historial des que era nen i anava al col·legi en època franquista, en què tot era en castellà.” Dos arguments mirífics: el primer té un discurs sòlid i inapel·lable (ho dic irònicament, és clar), i el segon és tan ridícul que no mereix gran comentari. Si tot el bé de Déu d'escriptors que van tenir educació en castellà en ple i postfranquisme haguessin tingut el mateix parer, potser la literatura catalana a hores d'ara seria agònica.

El sr. Josep Maria Cuenca, que tot just ara publicarà una biografia de l'escriptor barceloní, afirma que Marsé i els altres socis del club pateixen una omertà per part de la cultura catalana oficial que vol presentar com a opressora i destructora de qualsevol presumpte heterodox lingüístic. Sembla mentida que no li caigui la cara de vergonya després de dir això, quan la cultura dominant segueix sent l'espanyola i la que es fa en espanyol. Només cal entrar en una llibreria, passar per davant d'un quiosc o mirar de trobar una pel·lícula en català a la cartellera. A tall d'exemple, conversa d'un noi i la seva xicota nascuts a casa nostra i que havien entrat en l'única sala, de les quatre, on feien la versió en català d'una de les seqüeles de Spiderman: “¿No me jodas que es en catalán?” La noia: “Es que en las otras salas estaba lleno.” Resposta del minyó català: “Vaya mieeeeerda.” I els autors d'aquest club ens volen fer creure que pobrets estan marginats i mig perseguits perquè escriuen en castellà. Potser algú els hauria de dir que això és una broma de mal gust que ja fa massa anys que dura.

El sr. Marsé afirmava en ocasions que el castellà no està amenaçat a Catalunya, però després signava manifestos del Foro Babel tot criticant la immersió lingüística. I acaba de dir en una entrevista recent que “només hi ha una cultura catalana, la que es fa en català i en castellà”. Doncs miri, Sr. Marsé: no. La cultura catalana és la que es fa en català, encara que un hom es dediqui al mim. Amb aquest mateix raonament els escriptors que facin servir el xinès, l'àrab o el romanès que estiguin entre nosaltres, també formen part de la nostra cultura? Tom Sharpe i Robert Graves també han de formar part de la literatura catalana?

Miri, sr. Marsé: no rondini més sobre aquestes qüestions. Si no vol escriure en català, no ho faci. Escrigui com vulgui, però als que volem mal guanyar-nos la vida escrivint en català no ens titlli de gent que li fem el buit o de nacionalistes embogits (vostè diu que no és nacionalista, però cada cop que obre la boca se li veu el llautó) o que la cultura oficial del país el té a vostè i als membres del seu club en un gueto. Prou de mentir i de tergiversar. Vostè, quan publica, guanya cinc o deu vegades més que qualsevol escriptor català (és a dir, que escriu en català). Vostè s'ha embutxacat carretades d'euros amb tot de premis espanyolíssims cap dels quals no tenen precisament la tristíssima quantia dels premis literaris catalans. I si té algun trauma infantil contra qualsevol cosa que li recordi la nostra llengua, faci-se'l passar d'una altra manera. Tots plegats estarem més tranquils.