Opinió

De set en set

Estranyeses

El meu amic A. em va dir: “Vés a veure El amor es extraño, que t'agra­darà.” Pot­ser no hi ha ningú que sàpiga més les pel·lícules que m'agra­den i que m'agra­da­ran, però vaig tri­gar dies a fer-li cas. Fins que vaig veure que pas­sa­ven El amor es extraño, diri­gida per Ira Sachs, a l'únic cinema del meu barri, que con­ti­nua resis­tint amb una mena de pro­gra­mació de rees­tre­nes. El cas és que l'he vist i que, cer­ta­ment, m'ha agra­dat molt: em sem­bla que feia temps que no veia una pel·lícula que explora en els sen­ti­ments amb un to tan just. Els sen­ti­ments són peri­llo­sos d'abor­dar perquè és fàcil pas­sar-se. Pot­ser n'és capaç perquè té consciència de la com­ple­xi­tat de les rela­ci­ons huma­nes.

El amor extraño comença amb el casa­ment de dos homes que, final­ment, poden cele­brar-lo després de 39 anys de relació. Un (John Lith­gow) està jubi­lat i pinta. L'altre (Alfred Molina) és pro­fes­sor de música i és aco­mi­a­dat d'un col·legi religiós, on diri­geix el cor, després del casa­ment. Sabien que vivia amb un altre home, però no tole­ren que ho faci públic a través del matri­moni. És aque­lla cone­guda moral hipòcrita: una cosa és que ho siguin i l'altra que, en lloc d'ama­gar-se, ho mos­trin. Sense aquest sou, han de mudar-se a un pis més barat, però fins que no el tro­ben dema­nen a família i amics si poden aco­llir-los durant un temps, que s'allarga, de manera que, a més d'enyo­rar-se, un no sap com viure en un pis de polis gais on sem­pre hi ha fes­tes i l'altre sent que fa nosa a la casa d'un nebot. Però no es cri­mi­na­litza ningú: tot­hom té les seves raons. Sí, amb una vari­ant homo­se­xual i actu­a­lit­zada, pot fer pen­sar en Dejad paso al mañana, aque­lla pel·lícula de Leo McCa­rey en què un pare­lla d'anci­ans comu­nica als seus fills que estan arruïnats i que no poden con­ti­nuar pagant la hipo­teca. I també en Cuento de Tokio, en què una altra pare­lla de vells visita els seus fills a la capi­tal japo­nesa. L'estil d'Ozu és ini­mi­ta­ble, però en el film d'Ira Sachs hi ha alguna cosa del seu to que, sem­blant que no passa res, fa que de cop t'arriba una gran emoció. He sen­tit la neces­si­tat d'escriure-ho perquè, actu­al­ment, aquesta sub­ti­li­tat és un mira­cle. A vega­des el cinema és estrany.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.