Decidir-se

La situació a Catalunya, amb el panorama de les eleccions municipals ben present, ens mostra un perfil únic, marcat sobretot per un plegat d'il·lusions i una bona dosi d'incerteses. Entre les il·lusions, les ganes de continuar un procés polític singular en el panorama de les democràcies occidentals, centrat en la voluntat de definir el propòsit –sembla que ja inamovible– d'un estat propi, al marge d'un centralisme que s'ha mostrat tancat a qualsevol proposta de canvi, encara que fos ben enraonat o tendrament possibilista.

Les incerteses són les que vertebren qualsevol situació política, incrementades per l'envergadura inèdita d'aquest projecte i per la manca d'unitat entre partits, que en massa moments s'ha percebut com a fatídica, entorn d'un sol eix d'actuació. El joc polític convencional no acaba de ser el més útil per teixir posicions fermes en una situació que demana una grandesa de mires i una generositat que no abunden en el repertori de talents d'una classe política acostumada a tocar petites dosis de poder. Ens calen homes d'estat –i cultura d'estat– quan encara només s'és una simple autonomia, i dic homes –i dones!– d'estat, perquè només amb dos o tres, i de diferent signe polític, crec que no ens sortirem.

Tanmateix, el procés català s'acabarà operant al marge fins i tot de la manera en què s'han creat els altres nous estats que han aparegut en les últimes dècades. La poca traça del govern espanyol ha forçat a fer, en primer lloc, una consulta popular que, tot i no ser vinculant, està sent judicialment perseguida, com si es tractés d'un vertader delicte de sang. A més, les eleccions del 27-S seran com un plebiscit, com ho saben fins i tot aquells que només fan que accentuar-ne el caràcter autonòmic o convencional. No ha quedat altre remei que fer-ho així –un plebiscit encobert…–, però, si surten bé les coses, el camí cap a la independència no té aturador, perquè la declaració unilateral d'independència, que ha de coronar el procés, no fa més que acostar-se, a mesura que les etapes es van esgotant. Alguns partits, com per exemple el PSC, farien bé d'adonar-se del que pot passar l'endemà del 27-S, i mirar de corregir des d'ara –per exemple sumant-se a la reforma de la llei electoral– el que ha estat un càlcul mesquí que els ha fet perdre pistonada.

La sensatesa obliga a prendre decisions, sense haver d'esperar que des de l'altre cantó donin senyals d'una racionalitat que tampoc apunta per enlloc, ni en les noves formacions polítiques ni en les velles, poc disposades a sortir del seu fosc essencialisme. Els reformistes es troben amb un problema: aquí es considera que l'única cosa que s'ha de reformar és l'independentisme, silenciant-lo sota el soroll etern d'una Constitució que ja no serveix ni per dissimular la coixesa de les taules. Cada dia que passa hi ha més mostres de la impossibilitat de reformar una Espanya que sigui bona per a la Catalunya del segle XXI. Si això es volgués fer, les propostes ja hauria de fer estona que s'haurien d'haver presentat, tot per esmenar, d'una sola operació, l'Estatut i la Constitució, i arreglar així el paisatge per a unes quantes dècades.

Aquí ens hem omplert la boca de democràcia, fins que finalment ha tocat escoltar de veritat, fent cas a tot el sentit de l'expressió, “el poble sobirà”. La sobirania és en les paperetes, per molt que les manifestacions hagin forçat a un canvi de sensibilitat en la classe política. Cada cop que se'ns convoca ho decidim tot. El dret a decidir ja fa temps que va arribar a la nostra vida política.