Viure sense tu
Panical
S'incorpora a les paraules que tinc vives
La flor de panical em fa anar de corcoll. He passat de no saber-ne l'existència a topar-m'hi en la lectura en dos dies consecutius. Primer va ser llegint la rondalla que va recollir Albert Jané, i va il·lustrar Pilarin Bayés. La història d'un rei a qui fa mal la cama i que encarrega als seus tres fills que li vagin a buscar la flor del panical. Només el petit, generós i capaç de compartir una coca amb un nen afamat, obté el favor d'una velleta, que li dóna l'herba curativa: un card punxegut. Els germans, engelosits, el maten per mirar d'obtenir l'herència del rei, vinculada a l'obtenció de la flor del panical. Però la veu del germà petit sona cada vegada que un pastor bufa una flauta feta amb una canya del lloc on l'han enterrat. Al final de la rondalla el petit acaba recuperant la vida, i el pare acaba refent el malentès.
L'endemà se'm va aparèixer de nou el panical, i també amb un vincle mortuori. Va ser llegint els Principis de botànica funerària de Celestí Barallat, que va editar Adolf Beltran. Celestí Barallat, advocat, poeta de la Renaixença, també va ser regidor de l'Ajuntament de Barcelona, i membre de la comissió de cementiris que va impulsar la construcció del de Montjuïc. L'home sistematitza des de colors fins als arbres adequats per als cementiris i Adolf Beltran, que es capbussa en la vida de Celestí Barallat (que per cert va morir el dia dels Difunts de 1905), recupera un poema on Barallat s'imagina que és un lepidòpter al cel de Montserrat “feliç entre clavellets de maig, estepes i penicalts, en l'arbreda”.
El panical o penicalt (així ho escrivia Milà i Fontanals explicant la rondalla), malgrat les ressonàncies funeràries, s'incorpora a les paraules que tinc vives. Tret que vinguin el ministre Wert i el Tribunal Suprem i la faci desaparèixer amb aquest cop de mort que volen donar al sistema d'immersió lingüística. Que, en clau botànica, aquest debat i el mateix ministre se m'apareixen com un canyot, o com el gram, aquesta mala herba que costa tant d'eradicar, que ens empobreix mirada i llenguatge, sense lliris ni cards.
