Opinió

LA GALERIA

La “cultura oficial”

La “cultura oficial”, que
és una cosa basada no sempre en raons de pes, vol resultats immediats

Ahir, avui i demà és la festa major del meu poble, declarada pel govern de la Generalitat festa patrimonial d'interès nacional, junt amb el ball dels cavallets, els gegants i la mulassa. Aquesta exhibició folklòrica que atrau tanta gent, que és l'orgull i la gràcia dels vilatans, l'excel·lent música i la joia de la festa ens porten el record entranyable de tots els avantpassats que han ballat els cavallets i han portat els gegants i la mulassa. En aquest record hi ha, per desgràcia avui oblidada del tot, la figura i la personalitat d'un santfeliuenc irrepetible que va tenir gran fama i predicament en aquest món de la música popular. Es tracta de Ramon Paulís Pujol.

El que en podríem dir la “cultura oficial” (i en aquesta campanya electoral que acabem de patir s'ha vist altra vegada) no sol tenir gaire en compte les arrels i va directament a les fulles. La “cultura oficial”, que és una cosa basada no sempre en raons de pes, vol resultats immediats, si pot ser massius i espectaculars, sense tenir gaire en compte (sovint per desconeixement) allò essencial o primordial. És el cas del nostre desconegut i menystingut personatge Ramon Paulís Pujol (1879-1962). Es pot dir que gairebé ell tot sol va mantenir viva la flama de la tradició gegantera al nostre poble; els més grans el recordem amb vestit de vellut i barretina, amb el flabiol i el tamborí fent ballar els gegants allà sota els arbres del Firal. La història, però, és important i ve de lluny. Se sap que durant el darrer terç del segle dinou, a Barcelona, uns famosos gegants ballaven a la plaça Nova, al so del flabiol i el tamborí. A partir de l'any 1948, el nostre Ramon Paulís hi tocava els dies 15 i 16 d'agost, i ja ho feia en la festa de Lleida, des de 1941. També va fer ballar durant anys els famosos gegants del Pi, acabats de recuperar. Que en aquell temps els serveis musicals de Paulís fossin sol·licitats des de tan lluny, alguna cosa volia dir. La prestigiosa revista Destino va parlar del nostre home anomenant-lo “el decano de los flabiolaires”, i també en va parlar extensament La Vanguardia. Ramon Paulís Pujol, que havia tocat el flabiol davant del rei Alfons XIII i del descobridor de la penicil·lina, Alexander Fleming (que, entusiasmat, li va demanar una dotzena de peces quan inicialment només n'havia de tocar quatre), va morir el febrer de 1962 al seu poble natal, Sant Feliu de Pallerols, on ballen, ahir, avui i demà, els cavallets, els gegants i la mulassa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia