LA GALERIA
La Maria d'Agullana
“Feu veure que ploreu, amics, que els poetes només fan veure que es moren”
Cada dia que passa l'enyorem més, la Maria Perxés, que ens va deixar de cop i volta fa ben poques setmanes. D'ençà de la seva mort, he anat fent noves repassades als records que la nostra amistat ens ha deixat de forma perenne i que es materialitzen, com a suport físic de la remembrança, en un munt de fotografies, escrits de projectes i trobades, en unes genials i divertides auques de viatge que havia creat la seva gran amiga Montserrat Vayreda… Però el record més viu que ens en queda, a la Carme i a mi, és l'últim: es tracta d'una anada a Púbol, a casa de l'amiga Àngels Mercader, viuda del pintor Casademont “Le Vieux”, que vam fer només deu dies abans de la seva mort, quan res no ens feia sospitar res.
Teníem un tracte intens i sostingut, amb la Maria: ens trobàvem a Figueres, a Agullana, en conferències i exposicions, en sortides i viatges amb els amics, sabia que només marcant un número de telèfon podia mantenir amb ella llargues converses i/o quedar per trobar-nos… per això, la seva absència se'ns fa més dolorosa perquè, d'avui per demà, la gran amiga ens ha deixat per sempre. Per sempre: aviat és dit, però molt tard (o mai) no és paït. A més del tracte diríem normal i quotidià, hi ha el gran record de sortides i viatges amb molts amics, una llista llarga i excelsa: Atenes, Olímpia, Delfos, Corint, Sicília, Gènova, Roma, Florència, Albi, Ròc Amador… on plegats vivíem intensament l'ocasió, l'hora i el lloc, amb el record especialment viu d'un creuer cap a Grècia on, a coberta, la Montserrat Vayreda ens llegia passatges de l'Odissea, traduïda per Carles Riba.
El dia que vam enterrar la seva gran amiga Montserrat Vayreda, allà al cementiri de Lladó, li vaig recordar, a la Maria, aquell passatge literari en què Orfeu convida a no plorar la mort dels poetes: “Feu veure que ploreu, amics, que els poetes només fan veure que es moren.” A la Maria li va agradar molt, això, i sovint, quan ens trobàvem, ens recordàvem mútuament la cita del mític personatge grec. Ara, en el seu traspàs, també m'abelleix pensar que la Maria d'Agullana serà sempre present entre nosaltres, perquè ens ha deixat un record inoblidable, inesborrable. I ja se sap que la mort total només és l'oblit definitiu, tal com vam llegir plegats en una tomba del cementiri protestant de Capri. I amb ella, tot està assegurat: l'oblit no es donarà mai entre els que estimàvem la Maria, que érem –i som– molts.
