Opinió

La columna

‘Wild side'

Batega fort i tanca els ulls: és tot pell, a un pam de la pell de l'artista que la modela

Quan ell es treu l'uni­vers sen­cer de la gra­nota texana, et cap­gira l'ordre clàssic. L'elegància amb què emula el ser­pen­teig del cable de l'asse­ca­dor de mà remolca el teu món de rutina pètria cap al des­ni­vell de la bellesa. Pro­cura que els car­rers et siguin ter­ri­tori ama­ble, con­questa fina d'urgents tres­ca­des cap a boti­gues sense nom. Un pal d'escom­bra, un flascó d'alco­hol (del medi­ci­nal) i sis rot­lles de paper higiènic: per­so­nat­ges sen­zills dins una trama fonda plena de mati­sos. Excu­ses que tin­ten l'atmos­fera de ginys, ria­lles, espa­dat­xins dialèctics i bocam de cafè. Ell clava den­tada a la tra­dició, sal­vat­ge­ment, fin­gint que cir­cula amb bici­cleta per la corda fluixa com una fera no domes­ti­cada. Però dins seu, hi bull tot, l'avant­guarda, el blanc i negre. Fill de l'art raci­o­nal amb què sega, foto­gra­fia, arpeja la gui­tarra o s'arrisca mar endins, can­vi­ant la marea, per fora es dibuixa com un manat de ner­vis diluïts a cop de tisora men­tre sona l'últim hit dels Arc­tic Monkeys. Ell et fa notar el titani arran de coll. La fulla afi­lada llisca sobre la caròtide. L'artista manté el pols ferm, s'hi con­cen­tra sense badar boca, revisa l'ins­tru­men­tal i no par­pe­lleja. I la maniquí resta dreta d'esquena a ell, immòbil, tant com pot. Batega fort i tanca els ulls: és tot pell, a un pam de la pell de l'artista que la modela. La pedra vella sutura la paret de miralls moderns, rui­xa­dors antics i nava­lles intem­po­rals. Estem a punt d'ulti­mar: l'artista i la maniquí es miren, som­ri­uen per l'obra ben feta i temen el comiat. S'ena­mo­ren dels som­riu­res, aquest parell, sense asos a la màniga. A ell no li pots can­viar els pan­ta­lons, però li pots rega­lar un sos­pir, nomé un. El cos­tat sal­vatge de la vida també flu­eix en una cruïlla de car­rers, entre la gela­te­ria sense vidres i el basar de roba aco­lo­rida. L'eclipsi s'invoca en l'escletxa d'un barri vell que arra­cona l'asfíxia històrica i ara cria ales bla­ves. I el dia t'ense­nya que la vida es cou en una cadira antiga de bar­ber i que, per si no fos prou, hi ha noves il·lusi­ons pal­pi­tant sota la runa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia