Mòmies quixotesques

El que ha pas­sat en el nos­tre país durant els últims qua­tre anys serà estu­diat, acabi com acabi, a les facul­tats de ciències polítiques, a les d'història i pos­si­ble­ment també a les de soci­o­lo­gia. Un canvi polític com el que desitja una bona part de l'elec­to­rat del país no és fàcil de con­su­mar, sobre­tot amb un estat que no ha cedit a cap mena de nego­ci­ació per mirar d'esbri­nar la volun­tat democràtica de la ciu­ta­da­nia. Hau­ria estat sen­zill –rela­ti­va­ment sen­zill– fer en el seu moment alguna con­cessió en la dimensió fis­cal del pro­blema, sua­vit­zar els dis­cur­sos espa­nyo­lis­tes i rega­lar a Cata­lu­nya alguna inversió simbòlica o alguna infra­es­truc­tura essen­cial, amb la qual esce­ni­fi­car que l'Estat espa­nyol, a pesar de voler-se ben unit, accepta el lide­ratge català i la seva espe­ci­fi­ci­tat.

L'espa­nyo­lisme, en canvi, no ha cedit ni un mil·límetre, i si en d'altres cir­cumstàncies el cata­la­nisme hau­ria aco­tat el cap (durant els anys de Pujol), en l'actual tes­si­tura, i gràcies, sobre­tot, al pre­si­dent Mas i als movi­ments soci­als sobi­ra­nis­tes, s'ha fet un pas enda­vant impor­tantíssim: s'ha demos­trat que no hi ha por, per molt que s'invo­quin tri­bu­nals, codis penals, inha­bi­li­ta­ci­ons o sus­pen­si­ons de l'auto­no­mia. El canvi de para­digma men­tal que ha fet el cata­la­nisme polític és sobre­tot allò que serà objecte d'estudi quan tot això acabi –d'una manera o de l'altra: amb la victòria o amb una des­feta que només podrà ser tem­po­ral: nova embran­zida–, perquè de l'espa­nyo­lisme com a ide­o­lo­gia de la intran­sigència naci­o­na­lista i cen­tra­lista no podem espe­rar-ne més que anàlisis mino­ritàries i sense gens d'autocrítica. D'Espa­nya, com ja s'ha dit, se n'ha inde­pen­dit­zat ja mig pla­neta, i sense que això hagi ser­vit perquè la mecànica del poder cen­tral hagi fet autocrítica o s'hagi plan­te­jat què s'ha fet mala­ment. La d'Espa­nya és la història d'un imperi que s'ha anat fent petit, encara immòbil en les seves essències pàtries, con­ge­lat entre mòmies qui­xo­tes­ques i ben embo­li­cat amb ban­de­res gegan­ti­nes i sen­ti­ments inflats d'un orgull sense solta ni volta.

Si per un cos­tat hi ha aquest naci­o­na­lisme espa­nyol obce­cat i per­do­na­vi­des, per l'altre tro­bem una certa esquerra que tam­poc no ha sabut crear un nou dis­curs i que acaba reci­clant el res­sen­ti­ment de classe sota d'altres con­sig­nes, com la de la crítica a les reta­lla­des (fatal­ment ine­vi­ta­bles fins i tot allà on governa l'esquerra més pura: Grècia) o l'aspi­ració a una cohesió social que no es dóna ni en els països dels seri­als de dibui­xos ani­mats. Hi ha una esquerra que ante­po­sarà sem­pre qual­se­vol mena de misèria social a l'obtenció d'un ins­tru­ment de poder per mirar de solu­ci­o­nar aquest mateix assumpte. El fons àcrata de l'esquerra radi­cal no li per­met ali­near-se amb un sobi­ra­nisme que neces­sita un estat propi, és a dir, gua­nyar en auto­ri­tat per diri­gir i ges­ti­o­nar, orde­nar i aca­bar de fer aque­lla feina que l'Estat espa­nyol no ha sabut con­su­mar en el nos­tre país.

El litigi que tota sepa­ració suposa no té per què ser traumàtic, per molt que ho vul­gui un cert pater­na­lisme polític que tem que la ciu­ta­da­nia no pugui enca­rar aquest debat de fons. No només és d'Espa­nya que hom ha de mirar de superar-ne els esque­mes, sinó d'una cul­tura política i periodística que ho veu tot com a tabú: el debat, el vot, el plu­ra­lisme, la lli­ber­tat judi­cial i la llei, tot d'acord amb una forma de fer política dedi­cada més a per­pe­tuar i fer créixer el poder –i obli­gar els altres a obeir en silenci– que a cedir, nego­ciar i bus­car solu­ci­ons per als pro­ble­mes de tots.