Els poetes i la dignitat

Estem vivint uns dies apassionants, molt allunyats de la tradicional atonia catalana. I més que ho seran durant aquestes setmanes que vénen! Tothom hi diu la seva: n'hi ha que es mullen poc, i n'hi ha que es mullen fins al moll d'allò més íntim. Però tothom, qui més qui menys, queda esquitxat, perquè és difícil mantenir-se al marge d'un procés com el que estem fent avançar.

I jo fa setmanes que penso en els nostres poetes, ves per on. En els moderns, sobretot, els d'aquella fecunda etapa que va inaugurar el renaixent Jacint Verdaguer, savi a còpia de viure i de patir: “Los roserets de la glòria / no són los del món, / que hi duren anys les espines, / les roses un jorn.” Em vénen al cap, sí, alguns dels nostres lírics. O, per ser més concret, em visiten alguns dels seus versos. No precisament aquell tan conegut de Salvador Espriu, el poeta nacional, que hem sentit repetir tants cops, com una lletania: “Però hem viscut per salvar-vos els mots.” Ni tampoc aquell de Martí i Pol, l'altre poeta nacional, que la secció de trompeteria nostrada ha fet cèlebre –estantissa celebritat, val a dir-ho, que ve de fer servir uns versos ara com a eslògan electoral, més endavant com a lema d'un article o com a tornada d'una cançó: “Que tot està per fer i tot és possible.”

Penso també en aquests dos grans poetes, sí, però, abans que els seus, em vénen al cap versos, posem per cas, de Maragall: “Cadascú alça els ulls per si retroba / la gran blavor del cel, tan oblidada! / Beneita sies, tempestat passada, / perquè fas alçar els ulls a la llum nova.” O aquells de Joan Alcover, els d'un dels poemes més estremidors de tota la nostra literatura: “Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca; / sens jo, res parlaria de la mitat que em manca; / jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort” (mitat, sí). O aquells altres, memorables, de Pere Quart, fets corranda: “A Catalunya deixí / el dia de ma partida / mitja vida condormida: / l'altra meitat vingué amb mi / per no deixar-me sens vida” (aquí meitat, sí).

En aquests dies històrics –ho remarco: històrics– que tenim el privilegi de viure, recordo els nostres poetes. En celebro la noblesa de la veu, remarco la fermesa del seu testimoniatge. Una fermesa que, en els seus millors versos, no decau mai, car sembla que visqui garfida en la memòria, com el cactus de Maria Antònia Salvà (que, molts anys després, havia de reprendre la Marçal): “Damunt les pedres dures, / furgant per les llivanyes i juntures, / trobí el vell drac encara aferrissat.” Cada un d'aquests poetes m'ha ensenyat alguna cosa. A molts d'ells els va tocar el rebre, però tenien el consol de la paraula poètica. Fixeu-vos en el mestre Carles Riba, per exemple: “Dintre meu per primera vegada s'és obrat / el miracle de la paraula que consola.” I el de l'esperança: “Damunt les branques / hi ha flors i ales noves.” I penso, per descomptat, en el més gran dels lírics de les nostres lletres: Josep Carner. En rellegeixo la magna obra (Com una pàtria, en va dir l'agut Ferrater, d'orella dura); Carner, la persona que ha sabut crear les més belles imatges en llengua catalana. L'home que ha donat al sentiment de la melangia l'expressió més alta, i més fonda: “És dolç encar de viure en la deixalla, / mig reviure del dol d'haver viscut.”

Penso, doncs, en tots aquests nostres poetes. En el meu devotíssim Joan Vinyoli: “I estimàvem les coses / –fossin neu o fang, / rosada o constel·lació. / I les fèiem nostres per causa / de l'amor que ens havia ensenyat com anostrar-les.” Sí, tots ells ens han ensenyat com anostrar-nos les coses (que, fins aquell moment, doncs, no eren nostres del tot). La fragilitat: “Així la rosa enduta pel torrent, / així l'espurna de mimosa al vent, / la teva vida, sota el firmament” (Salvat-Papasseit). El desig: “En algun lloc he dit: sorgeix la primavera / com un genoll de noia” (Andrés Estellés).

Tots aquests poetes ens han donat moltes coses, i, sent-ne conscients o no, ens han mostrat el valor intangible de la dignitat. Tinguem-los presents en aquests dies decisius, perquè la poesia ha fet aquest poble tal com és. Mirem, per tant, de ser dignes del seu cant.