Opinió

Caiguda lliure

Retrat d'escultor a través de les cartes

Eva Vàzquez / evazquez@presencia.cat

La constitució de Casanovas és de mal encaixar dins la figura del noucentista d'almanac, tirant a lletós i llepafils

ls movi­ments cul­tu­rals forts tenen poca dis­po­sició a l'humor, i menys encara si por­ten pen­ja­des al coll unes quan­tes meda­lles pels ser­veis pres­tats a la pàtria. Els nou­cen­tis­tes han hagut de car­re­te­jar aquesta egrègia res­pon­sa­bi­li­tat durant anys i panys, sense cap con­cessió a l'ale­gria, com si aca­bes­sin de sor­tir de l'estudi d'un fotògraf ben mudats i clen­xi­nats i no se'n sabes­sin ave­nir, del món de fora, tan ventós i gris, tan poc endreçat i mal pin­tat. La imatge del nou­cen­tista estàndard, almenys durant aque­lla època cer­ta­ment bonica de la Man­co­mu­ni­tat, a penes arruga l'ame­ri­cana d'Eugeni d'Ors, però intro­du­eix a la gale­ria alguns retrats d'una certa incon­gruència en què a vega­des des­punta un faldó des­calçat, una cor­bata torta, una ino­por­tuna taqueta a l'aixe­lla. A Enric Casa­no­vas, que passa per ser l'escul­tor imba­ti­ble d'aque­lla gene­ració, no el van enxam­par mai en falta ni per excés ni per defecte. Sen­zi­lla­ment pres­cin­dia de les for­ma­li­tats i anava per feina, sovint amb una samar­reta cenyida i suada com la d'un obrer, o un jer­se­iot vell que con­jun­tava de manera esplèndida amb les ulle­res ente­la­des i el seu posat de gegant paci­ent. La cons­ti­tució de Casa­no­vas, ben mirat, és de mal encai­xar dins la figura del nou­cen­tista d'alma­nac, tirant a lletós i lle­pa­fils. Al con­trari, s'assem­bla més al model pugilístic, de sòlida ossa­menta i carn com­pacta, que encar­na­ven artis­tes que n'eren als antípodes, com ara Art­hur Cra­van o Óscar Domínguez, però amb un rere­fons sen­ti­men­tal que l'acos­tava a Juan Gris, un altre taci­turn a qui també l'encan­tava tocar la gui­tarra i ballar en com­pa­nyia d'amics molt esco­llits. Casa­no­vas no s'hau­ria des­bo­cat mai amb expres­si­ons com ara “el meu record es plaurà bro­dant en l'allu­nya­ment una exqui­si­desa com a ofrena”, que eren la mena de coses que escri­via per exem­ple López-Picó, sinó un defi­ni­tiu “ja tinc els escro­tos plens dels caprit­xos atmosfèrics pari­sencs”, que era l'estil franc, paròdic i des­cor­dat amb què es comu­ni­cava amb els seus íntims. La lec­tura de Les car­tes de l'escul­tor Enric Casa­no­vas, que acaba de publi­car la UAB en una labo­ri­osa edició de Susanna Por­tell i Teresa Camps, és una de les experiències més recon­for­tants per a qual­se­vol inves­ti­ga­dor del nou­cen­tisme canònic: l'huracà de la vida esgar­ri­ant la pols d'una habi­tació massa temps tan­cada per dei­xar al des­co­bert, en aca­bat, el retrat autèntic d'un ésser humà.


E



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia