La realitat i el desig
De debò els gratifica imaginar rere la pulsió independentista deliris maníacs col·lectius i alienacions de masses manipulades per bojos?
Em permeto d'entrada l'evocació del títol de l'obra d'un gran poeta espanyol a l'hora d'escriure aquest article, abans de les eleccions el 27-S, i que quan surti ja s'hauran produït; el lector disposarà d'una informació que ara jo, mancat de fat augural, no tinc. Tot el que digui ara en el terreny especulatiu quedarà trepitjat per la realitat dels fets, blanca o negra depèn qui se la miri o bé o, el més probable –serà l'únic risc predictiu que em penso permetre–, en l'incòmode terme mitjà subjecte a interpretacions interessades de les parts en litigi. Sigui com sigui, si ara –en l'ara del lector, o sigui, això sí que és imaginable, en plena febre especulativa sobre els resultats– no vull quedar a remolc dels desitjos, m'he de limitar al terreny abstracte o general.
Les últimes declaracions dels poders executius espanyols han estat que passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, ells no variaran la posició d'estricte acatament del que consideren legalitat ineluctable. Al marge d'on pugui residir la raó, sigui la justícia on sigui, és la resposta, com ja s'ha dit, del funcionari que atén el públic des de la taquilla, ocupació del tot respectable d'altra banda, però d'un abast molt insuficient per aportar solucions creïbles i viables a la qüestió plantejada.
I un diu, tot i que això també ha estat dit –i què no ha estat dit, en aquestes alçades?–, abans de buscar contraarguments, abans d'armar-se de lleis, d'empares internacionals i d'entrebancs, no hauria il·luminat una mica els espanyols preguntar-se per què una part significativa de la ciutadania de Catalunya –quina exactament, això el lector ja ho sap i jo encara no– ha emprès aquesta deriva col·lectiva? De debò els gratifica imaginar rere la pulsió independentista oportunismes polítics obscurs, intents de tapar la pròpia corrupció, deliris maníacs col·lectius, alienacions de masses manipulades per bojos messiànics? En quina mesura ho fa? I el que és més important, per què? De debò es creuen que darrere del sobiranisme d'una població pacífica i dialogant –potser massa– hi ha pulsions nazis, totalitàries, antidemocràtiques? S'han aturat a considerar la possibilitat que sigui una pulsió de dimensions fins ara no establertes el que de forma compulsiva els empeny a imaginar alienacions inaudites en els qui estan en desacord amb ells?
Hagi passat el que hagi passat, hi ha un cert consens que alguna cosa haurà canviat, i per tant en alguns termes el govern espanyol i els representants de les institucions públiques catalanes hauran de parlar. Costa d'imaginar de què, com i amb quin esperit, atès justament que el desacord comença aquí: en el fet que allò de què els uns volen parlar és allò que els altres consideren que de cap manera se'n pot ni se n'ha de parlar. Quan d'una banda tot ve per la via de l'amenaça i de l'altra tot ve per la del desafiament, l'única possibilitat d'entesa –en primera instància d'entesa sobre el fet que cal parlar– ha de venir propiciada per tercers amb una capacitat d'arbitratge reconeguda per tots, i això vol dir també amb autoritat.
Serà determinant el món
de les altes
finances, de les conveniències i els compromisos industrials i mercantils, de la continuïtat de les inversions, en definitiva, de la viabilitat dels grans moviments de recursos i de diners. Es poden
suïcidar –en termes civils– un moviment ciutadà i una tendència política, però aquest cronista no coneix cap cas en què ho hagi fet
un ampli flux d'interessos econòmics.
Pot ser que, malgrat el bon propòsit inicial, de manera més o
menys subliminar dono per fet un resultat, i acabo adaptant la realitat al desig. Sigui com sigui, no és moment ni lloc per als dubtes ni per amagar-me darrere de reticències. Ara o més endavant els catalans –tots, també els qui estan a gust dins d'Espanya i se senten espanyols– hauran de trobar el seu camí, el de la capacitat per prendre les pròpies decisions necessària per sentir-se amos del seu destí, per ser-ho de debò.
En qualsevol cas, el 28-S no és el final de res, sinó el començament d'una altra cosa. O tan sols una etapa més en un llarg camí.
