La columna
La diferència
El 9-N de l'any passat hi havia somriures a totes les cares, aquest any aquests somriures no hi són
El 9 de novembre de l'any passat la gent va anar a votar d'una manera festiva. Potser per això algú ha batejat tot això que estem vivint com la revolució dels somriures. Aquell dia, especialment aquell dia, va ser emotiu perquè anessis on anessis trobaves somriures, bones maneres, cordialitat i ganes d'ajudar els que volien votar, independentment del que acabessin votant. Descomptant, és clar, els quatre ximples que van anar a buscar brega en algun col·legi electoral. Però la gent estava contenta, tant com a les primeres convocatòries electorals del que vam anomenar transició, les primers vegades que es podia votar en llibertat des de la guerra. El 9-N no hi havia por, hi havia esperança i, tot i que els prolegòmens van ser feixucs i molta gent es va desesperar, finalment hi va haver acord per fer la consulta, acord per les preguntes, hi va haver data i hi va haver consulta.
Aquest 9-N ha estat molt més important des de tots els punts de vista. El Parlament de Catalunya ha aprovat solemnement l'inici del procés de creació de l'estat català independent en forma de república. Poca broma, senyors. Segurament el fet més rellevant d'aquest segle des del punt de vista polític. Hi va haver majoria independentista al Parlament, perquè n'hi ha, de majoria independentista, encara que ho hagin volgut amagar els partits perdedors i els mitjans espanyols. Dilluns al Parlament es va produir un fet que ens marcarà durant molt de temps i ara ens tocarà viure setmanes i mesos d'incertesa perquè el que va votar la majoria és d'una importància cabdal per al país i per al país veí, que s'hi oposa, s'hi oposarà i ho farà amb tota la força de l'estat, com és de sentit comú que passi, i qui se'n sorprengui, francament, és molt càndid, per dir-ho finament. Però dilluns no hi havia somriures com el 2014. S'ha fet un pas endavant, valent i compromès, però no hi ha acord per investir Mas president, que és qui ha pilotat el procés. I al carrer hi ha esperança i incertesa, potser més incertesa que esperança, però han desaparegut els somriures. Aquesta és la gran diferència.
