L'aturador

A hores d'ara la pregunta més enraonada que ens podem fer és de quina manera pot ser frenat el procés per a la independència de Catalunya. Un cop realitzades les eleccions del 27 de setembre passat, un cop els partits sobiranistes tenen la majoria absoluta a la cambra, i un cop s'ha vist que no pensen defallir en la construcció d'un nou estat (en forma de república): ¿què pot fer l'Estat espanyol? Encara parlem de diàleg, és cert, però sembla que ara els nostres representants tenen tan sols un mandat: forjar l'estat propi, i només és d'això que podrien dialogar amb el govern espanyol. Ho poso sobre la taula perquè els que més s'omplen la boca de diàleg en el fons ho fan amb una esperança: que aparegui una tercera via factible, a curt termini, i que l'encaix amb l'Estat espanyol sigui acceptat com un mal menor pel gruix del sobiranisme.

Si tanmateix l'únic diàleg possible és per mirar d'arreglar de quina manera es pot fer l'estat propi ordenadament –sense maldecaps innecessaris i amb un calendari realista per a la cessió de poders, amb una taula de càlcul d'actius i passius que el nou estat ha d'assumir amb la seva emancipació, i amb una previsió de les lleis vigents (en matèria laboral, penal, fiscal, etc.) fins que tinguem lleis pròpies en aquestes competències ja finalment sobiranes–, la pregunta només pot ser què pot aturar el procés o transició cap a l'estat propi ara que sembla que cap Tribunal Constitucional serà reconegut per posar-hi fre.

Ja s'ha dit ben clarament que les resolucions i sentències del Tribunal Constitucional seran desobeïdes, que seran tan sols paper mullat que no pararà la feina del Parlament ni del futur govern, ¿què podrà fer l'Estat espanyol? ¿Activar la fiscalia i iniciar causes penals? Si és així: ¿serà reconeguda la seva jurisdicció si tanmateix l'estat català tindrà una altra legalitat que faculti totes les noves maniobres? La fiscalia està tant o més polititzada que el TC. Com que sembla que no hi haurà fre judicial creïble, l'Estat espanyol només podrà usar la coacció física, és a dir, la detenció dels responsables de signar lleis –o decrets o declaracions parlamentàries–, els quals, ho repetim, només estan redactant papers en compliment d'uns programes electorals massivament avalats per les urnes. L'espectacle seria groller, grotesc en la seva poca-soltada: estarien ficant gent a la presó per atemptar contra un intangible –delictes sense dany–, tot en compliment d'una voluntat a la qual donen suport els electors de forma més que irrebatible.

Arribem o no arribem a aquest extrem, se suspengui o no l'autonomia, els responsables polítics tenen l'obligació de saber què faran després: ¿aturaran des de Madrid, així, el sobiranisme? ¿És versemblant que usant els tribunals per fer la política que no van saber fer en els seus moments els catalans s'estiguin quietets, sense votar coses que “atemptin contra la integritat territorial”? El 9-N va ser el primer acte de desobediència encoberta, astuta i temerària –sí–, però ja va deixar les coses clares: res pot aturar la voluntat de ser i de construir un estat a la mida de les necessitats del país.

A Madrid ja haurien d'assumir que estem així: o bé fiquen el gruix de la classe política a la presó (davant la impossibilitat de ficar-hi dos milions de votants...) o bé assumeixen que Catalunya ja està perduda un cop la democràcia ha triat el trencament. Coneixent el terreny, podem conjecturar que no acceptaran cap de les dues opcions. I tanmateix això ho emmetzina encara més d'enrariments i d'incerteses.