O ara o mai?

En les grans ocasions, quan s'ha arribat a un punt en què el que hi ha en joc, com va dir el poeta en una dita quasi sempre treta de context però que així i tot ha fet fortuna, és ser o no ser, els dirigents solen exhumar les essències del poble per despertar allò que se suposa arrelat de manera més profunda en l'esperit dels ciutadans, passant per sobre de circumstàncies mutades aleshores en meres anècdotes. Stalin, en els moments més durs de la Segona Guerra Mundial, per encoratjar els resistents deixa de banda els sagrats principis de la dictadura del proletariat i apel·la a les gestes d'Alexander Nevski, a Ivan el Terrible.

Veient com va tot, en l'actual clima de desànim i destremp, què hi ha a l'armari per esperonar el català ahir emprenyat i avui ja no se sap què, de quin elixir se li administraria una dosi amb efecte moral de poció màgica? Guifré el Pilós? Roger de Llúria? Pau Claris? El general Moragues? Rafael Casanova? Prat de la Riba, Macià, Companys? El problema no és que els més conspicus herois de què disposem són herois derrotats; és que el noranta per cent de la població –sóc optimista– desconeix olímpicament les gestes dels seus pares de la pàtria, fins i tot la seva mera existència. Alguns són carrers de l'Eixample de Barcelona, i gràcies; d'altres, ni això.

El cas delata un dèficit important en la formació de la ciutadania catalana en general, i també, i em sembla encara més greu, el desinterès –o la incapacitat– de la casta dirigent per articular els seus projectes amb fonaments i al voltant de valors històrics i morals consistents, amb un sentit que els de dins reconeguin i s'hi identifiquin, i els de fora puguin entendre.

Hem sentit els últims dies en més d'una ocasió: “Si l'esperit nacionalista és tan feble que no resisteix les dificultats, potser és que no és prou fort, potser és que encara no estem preparats.” Al marge de si és així o no, aquest idealitzat esperit català ha demostrat ser capaç de resistir tres-cents anys de dificultats procedents de l'exterior, de forma primordial de la instància administrativa espanyola. Les que ja se li fan de més mal gestionar, i no només des d'impulsos emocionals sinó des de qualsevol consideració objectiva, són les procedents de la recalcitrant, miop, curta de mires i baixa de sostre estupidesa dels seus gestors. Constatar que la ciutadania està més preparada que els dirigents ja no és una boutade, sinó mirall d'una realitat que per acumulació comença a deixar de fer mal i ja passa a fer riure.

Descendim al detall. La coherència és el refugi dels mediocres, va dir un, i en la mateixa línia, és la virtut que s'atribueix a un adversari per utilitzar-lo en contra d'un altre adversari, a qui de debò es vol atacar. Posem-hi noms propis: no els incomoda a les senyores de les CUP –pel que crec haver copsat, és així com volen ser tractades– que els unionistes, fins i tot els més de dretes –perquè de dretes en són tots– els trobin tan valents, ben definits i coherents? No s'adonen que són el millor que els pot estar passant als basts, primaris, grollers estrategues del PP?

En un altre ordre de coses, quan es necessiten tots els efectius socials, quan el que cal és una societat en la millor cohesió i harmonia possible al voltant d'un objectiu comú, quan tant s'ha treballat per transversalitzar l'objectiu, no veuen que és el pitjor moment per inquietar els empresaris, per agitar banderes, per prioritzar fonaments ideològics? Cal preguntar, de debò, on és l'objectiu? ¿On és aquella mà oberta en qüestions nacionals de David Fernàndez a Artur Mas, al costat del puny tancat en qüestions socials, que tant va inquietar més d'un? Ja no parlem de posteriors abraçades: els gestos, el vent se'ls endú. Diògenes busca amb la llanterna sentit d'estat, i troba gasiveria punyetera i egos mal ventilats.

No jugaré al tremendisme pirata, ja sé que no sou quintacolumnistes, però –i no penso demanar perdó– si sou incapaces de veure que el resultat és com si ho fóssiu, és que sou uns ases. Aquest cop en masculí, perquè no hi hagi dobles interpretacions.