Opinió

‘A Tale of Catalonia'

El Canigó, l'espina dorsal del país, és convertit per Verdaguer per sempre més en un “conte de Catalunya”; llegir-lo, perdre-t'hi, és enfrontar-se al concepte de pàtria, tan delicat i del qual tant s'abusa, una idea d'estar en el món

Aquest és el subtítol que acompanya l'edició anglesa de Canigó, de Jacint Verdaguer, convertit en Mount Canigó en la traducció de Ronald Puppo, que publica Barcino-Tamesis. No és una fita més en una col·lecció que ha traduït i editat en anglès Ausiàs March, Eiximenis, Bernat Metge, Isabel de Villena o la biografia de Ramon Llull d'Anthony Bonner; és una iniciativa feliç.

“Rich in lyrical and thematic correspondence with long poems ranging from La chanson de Roland, Ariosto's Orlando Furioso and Spenser's Faerie Queene to Milton's Paradise Lost, Lonfellow's Evangeline and Tennyson's Idylls of the King.” Aquestes són, ni més ni menys, les referències amb les quals Puppo incardina Canigó dins de la gran literatura europea.

Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. Vull dir, que la nostra condició de literatura sense estat, fins i tot d'estat que ha volgut eliminar, minoritzar i folkloritzar la nostra llengua, ens ha impedit situar les nostres lletres al lloc que els correspon, al costat d'algunes de les obres majors universals.

“What one century builds up, the next brings low, / But God's enduring monuments stands long / Nor raging winds, nor war, nor wrath of men / Will overture the peaks of Canigó:/ The soaring Pyrenees will not be bent.”

Recordar Verdaguer, els últims anys també vol dir recordar el Dia de la Memòria, iniciativa feliç d'un grup de ciutadans que va proposar-se que les campanes del país fessin un repic general per “recordar Verdaguer i tots els qui han treballat i lluitat per la pervivència de la llengua catalana”. Puntuals, als quarts i a les hores, les campanes es llançaven a un concert fabulós, que esquinçava el cel puríssim i et clavava a la terra.

Mentre brandin les campanes hi ha esperança. Aquest país tan inclement amb el seu patrimoni té en les campanes de les nostres esglésies un dels darrers símbols de les seves arrels.

El Canigó, l'espina dorsal del país, és convertit per Verdaguer per sempre més en un “conte de Catalunya”; llegir-lo, perdre-t'hi, és enfrontar-se al concepte de pàtria, tan delicat i del qual tant s'abusa, una idea d'estar en el món, una peregrinació i un retorn a algun lloc, l'únic possible. La terra.

La terra!, “la terra, aspra o dolça, estèril o fecunda, que ens sosté i nodreix”, com deia Prat de la Riba. La terra que no passa, que no cau, que és sempre. Canigó convoca exultant l'esperit del paisatge, la història i la llengua, sensual, més atrevida que mai, sabent que us posseeix salvatgement. Pertanyeu a aquesta terra. Les campanes, és clar, toquen per vosaltres. Per recordar-vos qui heu estat i qui sereu.

Felicitats a Ronald Puppo i a Barcino-Tamesis.

Bon Nadal!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia