LA GALERIA
Riure amb raons
La indignació dels ciutadans, més cremats que el cul d'un heretge, és molt ben traslladada a l'escenari pels actors de La Funcional
La Funcional ens ha tornat a sorprendre amb una altra posada en escena que ha fet les delícies del públic. Aquesta tropa teatral de Figueres, amb un important i ja històric bagatge de qualitat i bufera, ens acaba de proposar una obra escrita fa quaranta anys, però que sembla ben bé escrita la setmana passada o l'altra. Ho diu tothom, es llegeix al programa i resulta evident: l'obra representada fou escrita a principis dels setantes del segle passat.
És una obra còmica cent per cent, però d'una comicitat tan agra com realista, i molta gent actual (massa, per desgràcia) s'hi pot veure reflectida, perquè els problemes són ben actuals i vius. Dario Fo, l'autor, és Nobel de Literatura del 1997 i se li atorgà, deia l'acta del jurat, “perquè, seguint la tradició dels bufons medievals, manté la dignitat dels oprimits”. Deia que els temes són rabiosament actuals, vegin si no: retallades sanitàries i educatives, fallida econòmica, corrupció d'alta estofa, baixada o congelació de sous, desnonaments a dojo, crisi institucional, atur altíssim i acomiadaments, pujada de preus dels serveis bàsics… tothom hi canta els goigs de sant Prim. La indignació dels ciutadans, més cremats que el cul d'un heretge, és molt ben traslladada a l'escenari pels actors de La Funcional, que s'hi esmercen amb total convicció. I la trama de l'obra és divertida i delirant, plena d'equívocs i amb aires de vodevil. Sé que ja he fet tard per recomanar Aquí no paga ni déu de Dario Fo, perquè els de La Funcional ja deuen anar per una altra. Però puc felicitar-los cordialment a tots, s'ho mereixen de sobres.
El públic, a banda i banda de l'escenari i molt a prop dels actors, rèiem amb ganes, a la sessió de dissabte. A les altres sessions també, és clar, però jo em fixava en una senyora a primera fila just davant meu a l'altre costat de l'escena, que s'ho passà encara més bé que tothom, perquè no parà ni un minut de riure “à pleins bécots”, com diuen a França. El nostre era un riure amb raons per fer-ho, raons servides pels magnífics actors i actrius de La Funcional figuerenca. Res a veure amb altres riures, com per exemple el de la hiena, aquell pobre animal maleït i rebutjat de tothom, un animal que fa una pudor immunda, que menja carn podrida, s'aparella només una vegada a l'any i encara té esma de riure. Pobra bèstia.
