Bona parella

De lluny estant, veig una parella que camina amb celeritat, com si anessin a buscar l'últim tren de la seva vida. Ella vesteix un jersei de llana, amb ratlles amples blanques i negres, pantalons gastats i botí blanc amb quatre sivelles. Ell porta una samarreta de punt amb coll camiser obert, també negra, i uns texans blaus ultraarrapats. Les vambes de color grana del noi fan joc, en una mirada diagonal, amb les ulleres de pasta de la noia. La imatge és artística, harmònica. Tots dos porten una bossa grossa, de cuir negre, penjada a l'espatlla. La de la noia té un folre vermell interior, del mateix to que els seus llavis perfilats i humits. La parella xoca i se separa pel fregadís dels sarrons. Caminen enriolats i els voleien els cabells castanys i llisos, com si haguessin pactat amb el vent. Són dignes d'una fotografia antològica, d'aquelles que encara s'exposen cent anys després, com la de Times Square feta per Victor Jorgensen el 14 d'agost del 1945 en què un soldat de la marina nord-americana i una infermera es fan un petó apassionat. Per fer bona parella cal estètica i cal màgia. Potser aquest noi i aquesta noia no són cap tàndem, ni surten plegats a sopar, ni són amants. Potser ni tan sols són amics íntims, però irradien una bella complicitat còsmica, siamesa, que ho devasta tot. Són una unitat perfecta: la gent es gira per mirar-los, desprenen llum. Ella no és gaire alta ni bonica i ell potser no camina del tot recte ni mou els malucs com un poeta romàntic. Però junts, avui, fan que l'espectador senti una realitat més feliç. I et canto.