Opinió

Tribuna

Bruixes i sardanes

“El llibre de Jordi Bilbeny és una mostra més de com de profundes solen ser les arrels de les coses

A pri­mer cop d'ull, bar­re­jar brui­xes i sar­da­nes sem­bla un còctel incon­gru­ent, però això és el que fa deli­be­ra­da­ment en Jordi Bil­beny a La sar­dana i la religió de les brui­xes (Libro­oks, 2015). Aquest és un lli­bre únic, que explora un ter­ri­tori altra­ment molt escas­sa­ment car­to­gra­fiat. En Bil­beny té molt clara la panoràmica que vol mos­trar al final, però con­du­eix el lec­tor a des­co­brir-la a base d'anar pin­tant el qua­dre amb moltíssims pun­tets pro­por­ci­o­nats a través de múlti­ples indi­cis i evidències que, en acu­mu­lar-se a través de les pàgines del lli­bre, van con­for­mant un únic relat inte­gral per al lec­tor, tal­ment com un qua­dre pun­ti­llista de Seu­rat.

Per tal de recons­truir aquesta rea­li­tat ori­gi­nal, i amb l'extrema difi­cul­tat impo­sada per la distància i, sovint, la dis­torsió deli­be­rada, en Bil­beny beu de totes les fonts dis­po­ni­bles (aquest és un lli­bre pro­fun­da­ment docu­men­tat, amb més de 2.300 referències), algu­nes molt sòlides i altres molt tènues. Totes, no obs­tant, apun­ten en una mateixa direcció que, un cop expo­sada, no podria sem­blar més evi­dent: a les nos­tres ter­res hi havia implan­tada una religió pre­cris­ti­ana molt arre­lada, de culte a la natura i a la fer­ti­li­tat, que la pui­xant nove­lla religió cris­ti­ana va fer tot el pos­si­ble per escla­far, anant des de la pro­hi­bició i la per­se­cució, fins a l'adopció de molts dels cul­tes, ritu­als i espais de l'antiga religió, per tal de faci­li­tar-ne la suplan­tació. I un cop copsem la panoràmica des­crita per en Bil­beny, veiem tra­ces d'aquesta antiga religió per pràcti­ca­ment tot arreu.

Així, el lli­bre ens pre­senta els lli­gams de les brui­xes amb les sacer­do­tes­ses i reli­gi­o­ses d'aquesta antiga religió. Ens pre­senta també com el terme moro podria no tenir abso­lu­ta­ment res a veure amb àrab, sinó amb els prac­ti­cants d'aquesta antiga religió. Com la religió cris­ti­ana va començar a parar esment al nata­lici de Jesús, per tal d'aco­mo­dar les pràcti­ques pre­cris­ti­a­nes de cele­brar el sols­tici d'hivern. Perquè la verge de Mont­ser­rat és bruna i eren reli­gi­o­ses les que tenien cura del seu culte, i no homes com ara. Com la sar­dana, abans tin­guda per desen­fre­nada i opo­sada a la religió cris­ti­ana, fins a ser pro­hi­bida per diver­sos repre­sen­tants eclesiàstics, es rela­ci­ona amb els balls rodons de cele­bració de les anti­gues reli­gi­ons. Com els noms Martí i Marçal esta­rien rela­ci­o­nats amb el dimoni. Com la cançó En Joan petit quan balla, en rea­li­tat no seria una cançó infan­til. Quin seria el pos­si­ble ori­gen últim del toponímic Montgrí. I un llarg etcètera.

Aquest no és un lli­bre d'evasió, sinó de lec­tura atenta, i apor­tarà al lec­tor interes­sat una pers­pec­tiva com­ple­ta­ment dife­rent sobre la nos­tra quo­ti­di­a­ni­tat, i una mos­tra més de com de pro­fun­des solen ser les arrels de les coses.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia