Dracs de paper

Una diada com la de dissabte passat, quan milions de conciutadans van sortir al carrer a comprar un llibre i una rosa –com a mínim–, continua meravellant el món. Una tradició com aquesta no s'improvisa, però tampoc no ens hauríem de mentir a nosaltres mateixos i seria bo de recordar com eren els dies de Sant Jordi durant el franquisme, per exemple, i quina mena de paper ridícul –o inexistent– hi feien els autors catalans.

Més enllà de la història, doncs, hi ha aquest present que segueix astorant-nos amb els seus carrers a vessar, amb les roses cada cop més esponeroses i cada vegada més facturació de llibres. Es venen un milió i mig de llibres –més de 40.000 títols diferents–, gairebé tants en català com en castellà –però el castellà acostuma a guanyar la partida…–, i, a pesar de l'èmfasi que es continua fent en la llista dels més venuts, aquests difícilment representen ni el 7% del total de vendes. Els autors estrella són els de ficció, però la no-ficció ha facturat pràcticament el doble els últims anys, i el llibre per a nens i adolescents té una puixança indeturable, que pràcticament no va notar la crisi. Crec que s'hauria de dir més clarament que l'autor més venut del dia no s'emporta ni un 1% del botí.

Hi ha un darwinisme cultural del Sant Jordi, però, que pot representar la part fosca de la bonica estampa cultural que ens agrada mostrar a la resta del planeta. No es tracta de parlar de la barbàrie que –com deia Walter Benjamin– amaga tota pàgina de la cultura humana, però sí de provar de reflexionar si, més enllà de la festa d'un sol dia, la lògica del Sant Jordi no arriba a perjudicar els nostres llibres, quan resulta que publiquem més del que el nostre públic lector pot arribar a assimilar, tenint en compte que un 34% de catalans no llegeix mai, i que dissabte hi va haver més gent que no va comprar res que la que va emportar-se un llibre cap a casa.

La vida mitjana dels nostres llibres s'escurça, el taulell de novetats és tan mòbil com el flux dels rius, de tal manera que és gairebé impossible mirar-lo dues vegades: en un tancar i obrir d'ulls els llibres que eren novetats s'han tornat prescindibles –obsolets–, i la festa de Sant Jordi actua també com a prova de foc –el drac se'ls empassa…–: si aquell dia no han funcionat, a partir de l'endemà comença la seva cursa cap al magatzem i la trituradora, un circuit de vida cada vegada més breu per culpa de les creixents despeses d'emmagatzematge. En aquest camí, els autors amb vertadera vocació hi perden menys que els editors, que o bé s'arruïnen si l'editorial és seva o bé perden la feina si el balanç del seu segell no és prou gros als ulls de la propietat.

L'autor que signa llibres per Sant Jordi pot trobar-se menys d'un any després anant cap al magatzem a emportar-se els exemplars restants de l'edició, amb la condició que no els pot ni posar a la venda. No li queda altre remei que guardar-los ell, regalar-los o desfer-se'n, ja ben conscient que la seva feina no val res als ulls dels altres. Els autors amb qui he parlat d'això expliquen aquest moment com una escena de novel·la de terror, amb una dosi de culpabilitat afegida, perquè a la constatació d'una fi de cicle s'hi suma una certa sensació de fracàs que s'acaba encomanant a la il·lusió que haurien de posar a les obres que miren de seguir escrivint.

És interessant constatar-ho, perquè ens recorda a tots plegats la vanitat de tot èxit, i la més que relativa qualitat de tot fracàs: a Twitter els autors es deixen anar en jornades com la de dissabte, i és còmic veure una vegada més les fosques reticències dels autors que es conceben com a literaris –així els poetes, o certs narradors experimentals– davant de l'èxit dels que per una o altra raó se'ls qualifica de mediàtics, o com els reis dels Sant Jordis passats ara no només no signen sinó que ni tan sols tenen cap llibre visible a les llibreries del país. I el més trist és que ningú sembla que els trobi a faltar… Enmig de tot aquest batibull sembla que ni un Premi Nobel pot marcar la diferència. ¿Per què on eren dissabte —i on són avui?— els llibres de Patrick Modiano, premiat a Suècia el 2014?

Però així estan les coses, i té ben poc sentit queixar-se'n. Quan la cultura, que hauria de ser ordre i mesura i perdurabilitat del que realment importa, topa amb la dinàmica selvàtica del mercat i de la cultura de masses no s'acaba de treure res de massa clar, tot i que d'altres mecanismes –els gustos dirigits des de dalt per una suposada classe intel·lectual, per exemple– acaben donant resultats encara més lamentables. Tothom a llegir.