Opinió

Desclot

A peu per la mort

Espinàs ara volta la mort, que comença a saludar-lo, a ‘La vella capitana'

Què és la mort, si no una expressió més, la dar­rera, de la vida? Tan fàcil és dir-ho com difícil accep­tar-ho. Ai! Només la mort cuita a foc lent, després d'anys i anys de vida, pot accep­tar-se resig­na­da­ment o ama­ble. Fins i tot amb la punta d'iro­nia necessària. Així ho fa Josep Maria Espinàs. L'ale­gria que per­met Espinàs és que pots acom­pa­nyar-lo, en experiències, apro­pa­ments i dis­tan­ci­a­ments, al llarg de la seva vida sense haver-la vis­cuda amb ell. Només lle­gint-lo. Sense fal­sos tels ni retòrica bufada. Espinàs és com és. En estat pur, apar­tant adjec­tius, ha recor­re­gut pai­sat­ges, per­so­nes i situ­a­ci­ons, i n'ha alçat acta. Una acta sòbria, anglesa, o pot­ser fran­cesa, redac­tada amb pre­cisió nota­rial, però sense cal·ligra­fia admi­nis­tra­tiva. Ara el vell escrip­tor toca els noranta i enterra amics. Les situ­a­ci­ons no li lli­guen i es veu obli­gat, per vocació, a inter­pre­tar-les: “L'últim fune­ral al qual he assis­tit ser­via de comiat a un amic amb qui havia tin­gut una relació afec­tu­osa, com­ple­tada per l'humor. Ell i jo com­partíem una visió entu­si­asta però també irònica de la vida. I en la cerimònia fune­ral vaig tenir la sen­sació que alguna cosa no fun­ci­o­nava. Com si no fos el seu fune­ral, sinó un espot mal dis­se­nyat per anun­ciar la mort en gene­ral.” Això passa en tots els fune­rals actu­als. No ens en sor­tim. Però, com que Espinàs sí que se'n surt acos­tant-se a la vida, ara volta la mort, que comença a salu­dar-lo, a La vella capi­tana. De lec­tura obli­gada per al lec­tor que no se senti immor­tal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.