La «guerra de l'avellana»

Des que exerceixo de periodista que sento a parlar de la guerra de l'avellana. De fet, per ser més exactes, sóc un refugiat d'aquesta guerra. Em vaig fer periodista per fugir-ne. El periodisme va ser el meu camp de refugiats per esquivar una herència familiar de conreu de la fruita seca que ens feia estar sempre en guerra. En guerra contra el temps, que quan no torrava els arbres negava els conreus emportant-se la collita riera avall. En guerra contra els intermediaris, que s'emporten el pastís. En guerra contra multinacionals autòctones, que preferien ensorrar la nostra gent i comprar l'avellana a Turquia. En guerra contra l'administració, que dedicava la gairebé totalitat del pressupost d'Agricultura a mantenir l'arquitectura funcionarial del departament i alguna engruna per ajudar els pagesos. En guerra contra el món, sobretot contra la Unió Europea, que signava tractats preferencials amb Turquia per permetre la invasió de la seva avellana recollida per mà d'obra en condicions infrahumanes. Tot per raons geoestratègiques i interessos militars. Els vestits dels meus records estan impregnats d'una olor que no és només la de l'herba acabada de tallar. És la de la gasolina i el fum de pneumàtics cremant a la carretera tallada per cridar l'atenció d'una societat que ha abandonat el pagès. La marca del combustible sempre era la mateixa. Desesperació. S'ha de ser pagès, que no vol dir conrear unes plantes de tomaquera en un racó de la casa adossada o del xalet i que no s'assembla en res amb aquests que surten a Ventdelplà, per entendre el drama personal que suposa haver d'abandonar la terra. El que més m'emprenyava és que, després de tallar la carretera perquè allò ja no s'aguantava per enlloc, el pare em feia anar al tros tot el cap de setmana. La terra no sap de reivindicacions. Qui sap, si no m'hagués fet periodista potser dissabte hauria estat a Reus rebent cops de porra dels Mossos. Però per sort vaig marxar. Ara!, quan tots haurem marxat no hi haurà pagesos torracollons que ens tallin la carretera el cap de setmana per anar a Port Aventura o a la platja, o que descarreguin una tractorada de patates o avellanes, mundialment conegudes com a perilloses armes de destrucció massiva. I els Mossos no tindran a qui picar. Però potser tampoc quedarà país. Llastimós!