Opinió

Tribuna

L'empatx turístic

“Barcelona avança cap al model Venècia: la Disneylandització definitiva de la ciutat

Els que aplaudeixen d'emoció cada cop que senten que Barcelona torna a batre rècords turístics han d'estar d'enhorabona. Si fins ara els indicadors habituals eren el nombre de pernoctacions en hotels i el de creueristes, aquest estiu han arribat amb força les plataformes de lloguer turístic per internet. Com és costum, Barcelona és l'aparador que posen veïns i ajuntaments. La caixa, però, la fan els propietaris de les gallines dels ous d'or. I de vegades ni tan sols ells, sinó els intermediaris.

El nou tornado turístic són les prop de deu mil noves ofertes d'habitatge compartit d'aquest estiu. I aquí sí que cal començar un debat públic urgent perquè el seu impacte serà massiu. I ho serà perquè els seus beneficiaris, com també els seus costos, són molt més repartits. A tall d'exemple, un veí que visqui de lloguer a Gràcia en una primera planta sense ascensor pot posar-se en contacte amb una agència que li penjarà l'anunci a internet per al mes d'agost. Resultat: dos mil quatre-cents euros per un mes i vacances (i lloguer) pagats. Tot al marge del coneixement del propietari i de l'Ajuntament. No és un cas inventat, no.

La invitació a passar-se la norma per l'entrecuix és evident, ràpida i lucrativa. No és d'estranyar, doncs, que de les 256 ordres de cessament d'activitat il·legal tramitades per l'Ajuntament, absolutament ningú hagi volgut commutar la sanció a canvi de posar el pis en lloguer social. Els incentius a no fer-ho són massa poderosos. Els diaris ja parlen d'inversionistes russos dedicats al noble art de reconvertir propietats buides en apartaments turístics. Aviat no caldran ni que estiguin buides. Contra la faula de Mandeville, vicis privats no sempre fan virtuts públiques.

Les plataformes que fan la intermediació coneixen qui n'és usuari, quin benefici en treu i si disposa o no dels permisos, però aquesta informació no és pública. I no ho és perquè l'opacitat és el terreny fèrtil en el qual creix el negoci de l'economia informal i de passada les empreses intermediàries poden continuar atraient capitals especulatius. El greu cost social es produeix perquè sabem que qualsevol bona política pública necessita accés a informació bona, completa i fiable. I els ajuntaments ara per ara no la tenen.

Ara que discutim lleis i normatives per tal de posar una mica d'ordre en l'economia col·laborativa, Barcelona hauria de ser la primera a promoure un debat públic i seriós amb tots els agents sobre el repartiment de costos i de beneficis. De moment, Barcelona avança a tota velocitat cap al model Venècia: la Disneylandització definitiva de la ciutat, la MacDonalització del comerç i la progressiva desaparició dels habitatges de lloguer. Caldria pensar en solucions més enllà d'unes sancions que no corregiran la situació creada.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia