Teresa Rebull i Paul Preston
Vull fer un càlid homenatge de reconeixement a Teresa Rebull per la seva vida, pel seu coratge, i lligar-lo amb el reconeixement a Preston per la seva decisió de donar a Catalunya els seus fons documentals i bibliogràfics
Fa molt pocs dies va morir Teresa Rebull. Alguns amics es van reunir a Banyuls, el poble on havia viscut, i a la plaça Dina Vierny, davant d'una estela en bronze d'Arístides Maillol, van fer-li el comiat. Sota un cel transparent i brillant, les imatges mostren Marina Rossell interpretant Les sabates d'en Jaume i la càmera va abandonant l'escenari terrenal i el fèretre, i enfoca un cel diàfan, d'un blau intens. Aquesta cançó, amb música de Teresa Rebull i lletra de Josep Gual i Lloberas, ens trasllada a la serra de Pàndols, aquest paisatge de l'Ebre de bellesa profunda i de desolació dramàtica.
Escoltada, ara, en la veu de Teresa Rebull té una força extraordinària i evoca els escenaris de la batalla de l'Ebre amb tota la seva càrrega emocional; a la serra de Pàndols tantes vides ens interpel·len, i en el nostre retorn als escenaris de la lluita, cada detall desencadena un devessall d'emocions i sentiments. “Des de l'any 38 jo no havia tornat a la serra de Pàndols.” Els morts de la guerra deixen l'anonimat i adquireixen perfils concrets, noms i cognoms, i els objectes els identifiquen borrosament en la boira del temps. Les sabates foradades, les restes de metralla, testimoni mut i inert d'una història tristíssima. Teresa Rebull, combatent de la primera hora, vinculada al POUM i incorporada a les il·lusions esperançades del socialisme catalanista, ha donat tota la seva vida mostres d'una fidelitat i d'un compromís amb el país i la seva gent, des de les esquerres, i ha deixat testimoni d'una vida generosament lliurada als ideals.
Precisament, la serra de Pàndols és el nexe d'unió entre Teresa Rebull i Paul Preston. Jordi Amat, a l'acte institucional que es va celebrar al Saló de Cent de l'ajuntament de Barcelona, va desgranar la trajectòria de Paul Preston. Historiador nascut a Liverpool, format a Oxford, va entrar en contacte amb Herbert Southworth, a Reading. Aquí, l'autor d'El mito de la cruzada de Franco, li va dedicar aquest llibre i li va demanar que continués la tasca desmitificadora. Des d'aquell moment, el cuc de la història d'Espanya, que va conèixer, primer, de la mà de Raymond Carr, ja no va deixar aquell jove estudiant aficionat de l'Everton. Preston ha dedicat molts llibres a la història contemporània d'Espanya i la Guerra Civil espanyola, i Franco, Carrillo, el final de la Guerra Civil o l'“holocaust espanyol”, tots editats en castellà (Debate) i català (Base), configuren una llista impressionant de recerques ben fonamentades i ben escrites. Preston ha reunit una informació ingent, i la processa i la integra en textos entenedors i atractius, llegidors, on lliga amb el fil conductor d'un argument de tesi en el tractament de cada qüestió.
Un dia, els amics van portar Preston a la cota 705 de la serra de Pàndols, i li van mostrar el monòlit en memòria dels soldats de la lleva del biberó i l'estela amb la inscripció dels combatents britànics caiguts en aquella duríssima batalla. Els testimonis presents expliquen com per la galta de Paul Preston van regalimar unes llàgrimes, desvetllades per tots els ressorts més íntims i per les emocions més fortes. Són les mateixes llàgrimes de Teresa Rebull, són les llàgrimes, el nus a l'estómac, que provoca Les sabates d'en Jaume i que evoca la història que Preston ha teixit nuant fil a fil.
Per això he volgut lligar Teresa Rebull i Paul Preston. Per fer un càlid homenatge de reconeixement a Teresa Rebull per la seva vida, pel seu coratge i per lligar-lo amb el reconeixement a Preston per la seva decisió de donar a Catalunya els seus fons documentals i bibliogràfics i dipositar-los a l'Arxiu Tarradellas del monestir de Poblet.
Amb motiu d'aquesta donació s'ha despertat una certa polèmica sobre el seu caràcter i sobre el sentit i l'oportunitat d'una donació a un arxiu privat; ningú no dubta del vincle de titularitat entre l'arxiu i el monestir, però tampoc ningú no dubta dels vincles entre l'arxiu i la Diputació de Barcelona, i entre el conjunt monàstic de Poblet i el patrimoni públic i, en aquest sentit, per mi l'Arxiu de Poblet és com si formés part del Sistema d'Arxius de Catalunya.
