Bancarrota educativa

Des de la Transició que no s'havia sotmès tot el sistema educatiu a unes pressions destructives tan fortes i tan mal intencionades, a tots els nivells i gairebé des de tots els àmbits. Fa cent anys, la figura del mestre, del professor, eren figures respectades. Ara son l'ase dels cops, als qual se li atribueix la sospita de vagància notòria, i alhora se li atorga l'absoluta responsabilitat sobre els seus alumnes. Les famílies han dimitit, en molts casos, dels aprenentatges bàsics que cal fer a casa, i els han traspassat a l'escola. Paradoxalment, la societat ha tret l'autoritat al professor. La psicologia i la pedagogia han convertit qualsevol conflicte en malaltia o trastorn, de manera que en general ni pares ni alumnes són gaire responsables del que fan, i el professor, en canvi, sempre.

Molts alumnes s'incorporen al sistema al cap de pocs mesos de néixer, car els pares, atrafegats, no els poden tenir a casa, de manera que el període de la primera infància, que abans es feia familiarment, car molts nens i nenes no s'hi incorporaven fins als sis anys, ara ja es fa en grups i llocs de gran moviment i excitació, i així els nens, ajudats per la pedagogia creativa, les noves tecnologies i la gran informació que els arriba, entren a la primària ja en peu de guerra, i en molts casos, a causa dels continuats consentiments dels adults, ja convertits en uns petits tirans.

En un altre ordre, els plans educatius són alterats singularment cada dos o tres anys, o bé s'alteren les metodologies d'aprenentatge, com la famosa informatització de les aules i l'ús dels llibres digitals, després avortada, i que ha donat incoherències múltiples entre el pla d'estudis i els mètodes pràctics que tenien un curs o altre. Un dia es posa tecnologia, després es treu, llavors cal fer tècniques d'estudi perquè cal posar religió, i ara tenen música i ara no, o fan tres hores de matemàtiques i l'altre any quatre, i després es poden fer grups per nivells, i després no, i ara hi haurà hores B i ara no, i ara fem ètica i ara no, etc. Després obrim perspectives d'assignatures optatives, volem que des de tercer d'ESO l'alumne ja triï una línia d'estudi, després no, o bé fem un examen a 4t d'ESO, extern al centre per poder aprovar un ESO que no s'aprova al propi centre (imagineu un alumne que a fora li han dit que aprova, i que tu el suspens, la cara que et posa a classe durant les setmanes que falten per acabar el curs?). Després hi tornen amb la religió, i te la posen amb calçador, i llavors et canvien tot el currículum de batxillerat de cara a una selectivitat que potser es farà o no, o unes revàlides que potser es faran o no, i una assignatura nova de fa quatre dies com ara ciències del món contemporani, la treuen, i t'inflen assignatures abans menystingudes, i altres de tota la vida les jivaritzen, especialment les de lletres pures, filosofia i literatura. Mentrestant hi ha pares que desobeeixen les proves de revàlida dels petits, mentre la consellera fa tot el que pot per dissimular que en el fons està obeint la llei Wert, la més nefasta de la història, perquè hi ha coses que ja li van bé, sobretot el progressiu desmantellament de la funció pública dels professors, que passaran a contractats, i el vergonyós 3+2 de la universitat, que converteix els graus en un títol irrisori, i obliga a cursar i a pagar màsters i més màsters als pobres estudiants que feina tindran per trobar cap feina. I tot plegat amb quina intenció? Amb dues: utilitzar l'educació per controlar, políticament, les noves generacions, i retornar el classisme a l'educació. Són objectius clars de la dreta política. I l'esquera política, què fa? Doncs res. Fa temps que el neoliberalisme ha posat de moda el model privat i ha venut la seva suposada eficiència, i l'esquerra s'ho ha empassat, com a nou-rics. Així que com que ningú defensa una educació pública rigorosa i suficient, la bancarrota educativa està assegurada. Però de fet, aquest és l'objectiu.

I alguns, a més a més, pretenen trencar la immersió lingüística. Pretenen que a dins els centres hi hagi enfrontament cultural i lingüístic. De vegades tens la sensació que l'educació, ministres i consellers l'han vestit amb una faldilla curta i talons alts, i la tenen tot el dia fent cantonada.