L'altra governabilitat
L'escenari postelectoral espanyol s'ha demostrat d'una gran complexitat
El setembre del 2013, Artur Mas va explicar amb tots els pèls i senyals quin era el seu pla per tal que Catalunya pogués exercir el dret a decidir i va situar com a últim recurs esperar al resultat de les eleccions espanyoles i, en funció de com quedés l'aritmètica parlamentària, decidir quina era la millor estratègia per fer-ho possible. Ha passat molt temps i entremig han canviat molt les coses. Entre altres fets destacats, hem viscut un llarg cicle electoral en el qual s'ha votat al Parlament Europeu primer, en les eleccions locals després, en la convocatòria avançada al Parlament i finalment en les eleccions a Corts generals tot just fa una setmana. Menystenir la incidència de totes i cada una d'aquestes eleccions en la configuració del nou marc polític català, i molt especialment la incidència de les eleccions espanyoles, és un fet de tal magnitud que no es pot considerar un error, sinó que ben segur forma part d'una estratègia d'algú. I és que els mínims que cal exigir als polítics és que ells mateixos no siguin víctimes de la simplificació dels eslògans ni de la manipulació de la propaganda.
L'escenari postelectoral espanyol s'ha demostrat d'una gran complexitat. L'únic que fa pensar que no es va d'una forma precipitada cap a unes noves eleccions és la voluntat d'evitar que s'obri un període d'incerteses que incomoda la comunitat internacional, molt especialment els socis de l'euro, i que no desitgen la majoria d'actors polítics. Però de la mateixa manera que s'està obligat a buscar una sortida que faci possible la governabilitat s'ha de tenir present que qualsevol solució de futur que es busqui no pot ignorar l'evolució de l'opinió pública manifestada en el seu vot i que ha donat com a conseqüència la irrupció amb força de nous actors polítics.
Els primers contactes entre Mariano Rajoy com a líder de la candidatura més
votada en les passades eleccions i els partits que inicialment li podrien facilitar la investidura han estat previsibles. El PSOE va fer campanya sota el lema “fem fora Rajoy” i ara no pot fer un gir de 180 graus a les primeres de canvi donant-li totes les facilitats per tal que continuï quatre anys més a La Moncloa. De fet, Pedro Sánchez reivindica el seu dret a la presidència del govern si el PP no se'n surt per investir cap candidat. Però per articular una alternativa d'esquerres que passa necessàriament per un pacte amb Podem, el principal escull el tindrà el candidat socialista dins de casa seva, com previsiblement es demostrarà avui en la reunió del comitè federal del PSOE. De la seva banda, Albert Rivera ha proposat la formació d'un pacte constitucionalista que aplegui PP, PSOE i Ciutadans amb la voluntat de blindar les qüestions que considera essencials dins de l'actual marc de convivència. Evidentment, aquesta aposta de Rivera dóna un paper de rellevància a la seva formació, que se situa en la centralitat i que apareixeria com la impulsora dels valors de l'anomenada nova política en aquest hipotètic escenari.
Sigui quina sigui l'evolució de les negociacions, el que és segur és que hi tindrà una gran incidència l'anomenada qüestió catalana. A banda d'analitzar les fortaleses i fragilitats del moviment independentista, els partits que aspiren a governar Espanya situaran en el centre del seu debat com fer front al torcebraç institucional plantejat des de Catalunya. En aquest sentit la majoria de barons socialistes que s'han manifestat públicament ho han fet en la línia d'oposar-se a cedir en l'exigència de Podem de fer un referèndum vinculant. I precisament evitar un procés d'autodeterminació, o de ruptura d'Espanya, és el que esgrimeix Ciutadans com a màxim element de cohesió de la majoria que planteja.
Però si alguna cosa ha de donar sentit al pacte de governabilitat és una agenda reformista que tingui com a objectiu la regeneració, i que pot anar des de la reforma de l'administració pública fins a la de la llei electoral, sense descartar que s'obri una ponència per a l'estudi de l'actualització de la Constitució. I si hi ha la capacitat d'acordar-la i afrontar-la, aquesta agenda tindrà una incidència que anirà més enllà de l'imaginari i afectarà la nostra quotidianitat encara connectada.
